Cinc Claus o el dilema del “progrés”

Cinc Claus (o Cinclaus) és un llogarret minúscul (no arribaríem a qualificar-lo com a poble) de la plana empordanesa, prop de Sant Martí d’Empúries i de l’Escala. Més que presentar una configuració pròpia d’un nucli urbà, l’antic Centum claves d’origen medieval sembla format per uns quants masos que s’hagin aglutinat en un mateix indret. Edificis sobris de finals del XVII, coberts a dos vessants, amb finestres amb detalls gòtics i un rellotge de sol –de colors vistosos- a la façana: aquest és l’esquema que es repeteix a les cases de Cinc Claus, indefectiblement. 

 

Vaig tornar-hi, després de molts anys, fa dues o tres setmanes: si bé tot semblava al seu lloc, el conjunt havia sofert alguns canvis importants. En primer lloc, les dues cases que dominen el perfil del nucli només entrar –Mas Concas i Mas Perequintana- s’havien convertit en sengles restaurants i establiments de turisme rural. Mas Concas havia estat propietat de l’escriptora Caterina Albert, més coneguda com Víctor Català, que ens llegà algunes de les més impactants històries vinculades al món rural. Aquesta il·lustre veïna de l’Escala havia heretat la propietat del mas de Cinc Claus, que l’any 1833 havia adquirit la seva àvia i portava amb mà de ferro l’administració de la seva hisenda rural. Ara el seu mas és un establiment dedicat a l’hosteleria i que reivindica el seu nom literari “Víctor Català” com a reclam turístic.

Però vaig endinsar-me al nucli, fins a l’esglesiola de Santa Reparada, i la meva sorpresa va ser majúscula: havien restaurat el Mas Sastre, fins a deixar-lo pràcticament desconegut. El Mas Sastre havia estat habitat durant els anys vuitanta per l’escriptor Lluís Racionero, on hi devia escriure almenys part del seu “Cercamón” (un llibre cabdal de la meva adolescència) i em fascinava el seu aspecte un pèl esbalandrat, però amb la mateixa “solera” de les altres cases i amb la mateixa identitat “gòtica” en les seves obertures –tant que es queixava Josep Pla, dels pagesos que es venien els finestrals gòtics de les seves masies, que passaven a decorar els xalets dels barcelonins… .

Racionero va deixar Cinc Claus ja fa molts anys, i no sabia que se n’havia fet, de la casa. En desconec els propietaris actuals, però sí que puc dir que –malgrat la bona i honorable intenció- la restauració de la casa no em va agradar gens. Se li havia manllevat tot l’arrebossat (segons la falsa creença de que s’ha de “descobrir” la pedra de tots els edificis –com si els haguessin arrebossat per error o desconeixement) i el resultat era –com no podia ser d’altra manera- la manifestació d’un aparell de maçoneria del tot irregular –la pedra que està pensada per ser “vista” ja es treballa d’una manera més acurada- i, en conseqüència, s’havia hagut d’utilitzar un excés de morter (de color terra, això sí, però que no deixava de desvirtuar l’edifici original).

Vaig marxar de Cinc Claus amb una sensació estranya: aquell llogarret antic i immutable, mirall d’una forma de viure i poblar el territori havia canviat i no sabria dir si en la direcció correcta. Potser és l’única possible, davant l’alternativa de l’abandonament i la despoblació absoluta, però digueu-me sentimental: enyoro els records antics de la Víctor Català visitant mas i masovers i, també, el Mas Sastre amb aquella mica de decadència d’antuvi, però amb l’ànima impregnada que convidava a escriure i a somiar…

Picapedrers bascos a Vilalba dels Arcs: imprimint caràcter

És ben sabut que els campanars són un element fonamental del nostre « skyline » geogràfic. Aquesta sensació s’accentua notòriament quan parlem de poblacions petites, perfectament integrades a l’orografia del paisatge, contrarrestades per aquestes verticals contundents que esdevenen autèntics fars i punts de referència. El de Vilalba dels Arcs és un d’aquells que s’albira de lluny i que desperta curiositats que no queden pas decebudes quan s’apropen a l’església. De fet, m’atreviria a dir que juntament amb el de Gandesa, és el més majestuós dela Terra Alta.   

Campanar i portada, dels primers anys del segle XVIII, posen de manifest la mestria en el treball de la pedra de Francisco de Ibanguenz de Unamena, mestre d’obres d’origen biscaí i que ja anteriorment havia dirigit les obres de l’església de Calaceit, a la veïna Matarranya. La presència d’Ibanguenz ve a reforçar la secular tradició de mestres d’obres i picapedres bascos o càntabres, que ja havien escampat la seva habilitat per tot el territori peninsular des dels segles XV i XVI fins al segle XVIII –passant per la presència a la catedral de Tortosa del mestre d’obres basc Martí d’Abaria, que en traçaria la façana durant el primer terç del segle XVII.

L’explosió barroca de la façana de Vilalba dels Arcs queda atenuada per la sobrietat gòtica de l’interior del segle XVI –emparentat amb les esglésies dela Fatarella(de portada barroca notable) ila Poblade Massaluca-, que combina una graciosa volta de creueria estrellada –amb les claus decorades amb escultura policromada- amb un alçat classicista, que devia conjuntar més amb el desaparegut retaule major, obra d’Agustí Pujol II.

Però tornem a la façana i més concretament a la portada: un vigorós espectacle de decoració grutesca que va dels caps d’angelet i motius vegetals de la part frontal als “putti” de cos sencer de l’intradòs, que duen els atributs de Sant Llorenç. La porta està flanquejada per pilastres i columnes exemptes, avançades respecte el pla de la façana, en forma d’estípits i amb capitell i collarí abombat. Quin contrast amb la discreta presència, a pocs metres, de la capella de la Mare de Déu de Gràcia!

 

Vilalba dels Arcs forma part dels escenaris de l’anomenada “Batalla de l’Ebre” i el seu perfil és com un manifest orgullós de supervivència (perquè no ens equivoquessim pas: els campanars també simbolitzen el poble, de vegades fins i tot contra el poder). Ara, ben entrat el segle XXI, les amenaces són unes altres i malauradament ja s’han complert, sota un bosc metàl·lic d’aerogeneradors gegantins (que sempre recauen –casualitat?- en aquelles comarques “menys afavorides”). Tres-cents anys fa que el campanar de Vilalba domina la bellesa angosta del territori i ara li ha sortit competència en aquests poc “quixotescos” molins de vent, que embruten el territori malgrat vendre’s com a energia “neta”. El campanar de Vilalba no embruta, dignifica i ennobleix. És per això que esperem que d’aquí a tres-cents anys més, el campanar persisteixi amb el mateix vigor que li conferí l’esmentat Ibanguenz, mentre que dels “molinets de marres” se n’hagi perdut la trista memòria.

La masia catalana també és “metropolitana”

El curs passat vaig tenir la fortuna de dirigir un treball de final de màster –el que més o menys abans en deien “tesina”- sobre les masies de Cerdanyola. El va fer l’Albert Sola, arquitecte cerdanyolenc de ploma àgil i sensibilitat contrastada. L’Albert, a part de fer una feina notable de catalogació i estudi tipològic de les masies del seu terme, plantejava la necessitat de preservar i alhora fer visible un tipus d’arquitectura tradicional que, segons les seves mateixes paraules, “constitueix tota una lliçó de com fer les coses de manera racional i efectiva” a l’hora que també venia a contradir la creença comuna –fins i tot feta afirmació per un dels grans experts en arquitectura rural, com és Joan Curós- de què a l’àrea metropolitana “no en queda ni una”, de masia.

Sí que és cert que, massa sovint, de les antigues masies només en resta el record sota la forma d’un nom que ara duu una urbanització o fins i tot un barri o carrer. Així, els barris terrassencs de Ca n’Anglada o Can Parellada (i molts d’altres) obeeixen als antics masos d’aquests noms respectius (i que encara es conserven!), mentre que quan vaig l’Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat, agafo el camí de Can Gatxet, que duu el nom del mas homònim. Si de Sant Cugat anem cap a Sabadell amb els Ferrocarrils Catalans, la propera estació és la de Volpelleres, que també es deu al mas del mateix nom. De la mateixa manera, quan s’organitzava la “feria de abril” als terrenys de Can Zam, a Santa Coloma de Gramenet, poc em pensava que el nom feia referència a un mas del segle XVI, també encara dempeus, mentre que ben a la vora, a Badalona, també fou el mas de Can Ruti el que donà origen al nom popular amb el qual tothom coneix l’hospital Germans Trias i Pujol.

 I en aquestes masies “metropolitanes” pensava quan aquests dies mirava les imatges procedents de l’Estudi de la Masia Catalana, l’extraordinari fons del Centre Excursionista de Catalunya i que ara és consultable al portal de la “Memòria digital de Catalunya”. Les fotografies de fa gairebé cent anys ens descobreixen no tan sols les masies de les garrotxines valls del Bac, de Bas o de Bianya o les insignes masies osonenques del Cavaller del Vidrà o el Vilar de Sant Boi, sinó que també hi trobem les llavors encara nombroses masies de la ciutat de Barcelona, que recentment han estat estudiades al llibre Masies de Barcelona, coeditat per l’Ajuntament i la Fundació Mas i Terra (Angle Editorial, 2010). Però és que més enllà de la ciutat “cap i casal”, també tenim i cal reivindicar tota una geografia de masies “metropolitanes”, que evidencien un passat d’antuvi rural en poblacions com Cornellà, Badalona, Sant Adrià o les ciutats vallesanes, amb bells exemples de masos alguns dels quals romanen incògnits entre la ferotge urbanització dels darrers seixanta anys i d’altres que s’han perdut per sempre (com el temps que marcaven els seus característics rellotges de sol).

Masos com Can Fontanet o Can Donadéu, a Montcada i Reixach, Can Claris a Badalona, interessantíssimes masies fortificades com Can Borrell a Mollet del Vallès, amb finestrals gòtics i una gran torre quadrangular o masies més senyorials, amb façanes esgrafiades com Can Bou, al Prat de Llobregat (destruïda per l’hipermercat “Carrefour”), on també trobem altres exemples com la també desapareguda Can Catxucà, del tipus basilical dins la classificació de la masia “clàssica” elaborada per Josep Danès i que es correspon amb exemples com la Torre Rodona o Can Planas, totes dues a Les Corts –Can Planas és l’antiga “Masia” del Barça.

Masies que en alguns casos hem perdut per sempre –i de les quals hem de servar-ne almenys la memòria –ni que sigui fotogràfica i “digital”- i masies que en altres casos encara perduren, potser greument amenaçades i fins i tot ferides de mort. I d’aquestes també n’hem de reivindicar la memòria i encara més l’existència, si més no com a testimoni que ens ajudi a conformar una visió integral i històricament justa d’un patrimoni que va ser propi d’una Catalunya rural, que era majoritària fins fa poc més de cent anys i que no es circumscrivia només a la tradicional “muntanya catalana”, les comarques gironines o la “Catalunya central” i el Maresme. Una negació d’aquesta evidència només ens portaria a una visió esbiaixada i profundament “folkloritzada” de la nostra història, que no és tan sols la dels “grans edificis” sinó també la d’uns habitatges i unitats d’explotació que van condicionar la manera de viure molts catalans que durant segles havien viscut en l’avui hiperurbanitzada “àrea metropolitana”.