Territori de masies: l’abandó d’una joia nord-segarrenca.

Hom pensa que de grans masies només en trobem a Osona i la Garrotxa–i no parlo de masies en general, sinó de “grans” masies. La idea de “gran” masia o casa són el Cavaller de Vidrà, o el Noguer de Segueró. I d’acord: es tracta de casals magnífics, però el Cavaller de Vidrà és de l’últim terç del segle XVIII, com ho són (i també del XIX) les reformes al Noguer. També són setcentistes moltes masies garrotxines, com les de Massegur o La Cau, a la Vall de’n Bas, i així com ho són d’altres d’osonenques, com les Ferreres de Sant Bartomeu del Grau o el Vilar de Sant Boi, a la subcomarca històrica del Lluçanès. 

Al nord de la Segarra en tenim una, però, que supera totes les previsions –amb l’afegit que es tracta d’un gran mas de finals del segle XVII. Es tracta de la masia de Padollers, pertanyent al municipi de Biosca, situada en un dels punts més elevats de la comarca, a tocar del Solsonès i dominant bona part de la Vall del Llobregós. L’edifici està abandonat: fou venut fa uns pocs anys i a uns metres s’hi construïren granges amb poca concessió a l’harmonia del paisatge. Això no treu que el passavolant curiós que s’hagi desviat per una pista sense indicar, a pocs metres de la carretera de Biosca a Solsona, quedi bocabadat per les dimensions i la noblesa de la construcció, de volums imponents. Mai ha aparegut en cap dels reculls o estudis dedicats a la masia catalana i se’n sap ben poca cosa, tret que havia estat una de les cases més puixants de la zona (com no podria ser d’una altra manera, malgrat la desolació actual del seu aspecte de gran casalot abandonat). Una elegant galeria (que podria obeir a una reforma setcentista, per bé que tampoc pot descartar-se que ja formés part del projecte inicial) s’obre a la panoràmica de la vall. Una altra petita galeria d’un sol arc –o més ben dit dos, fent angle- sembla ser l’eixida privada d’una sola estança de la casa. Són gairebé les úniques concessions en una volumetria que es caracteritza pel predomini del massís per damunt del buit, mantenint encara una certa reminiscència fortificada, accentuada per la presència del baluard perimetral.

A uns pocs quilòmetres més avall n’hi ha una altra, de masia del segle XVII. Aquesta més transformada pel fet d’haver estat habitada amb continuïtat, però que també és una construcció amb baluard i que posseeix, en aquest cas, una interessant capella dedicada a la Vergede Loreto. La masia es diu Xoriguera i jo hi tinc la banya posada en que un “Xoriguera” mestre d’obres hauria anat cap a Barcelona i seria el pare de Josep Benet (el que esdevindria “José Benito de Churriguera”), l’introductor del “churrigueresco” castellà. Potser un dia podrem certificar-ho o potser no, però si Francesc Ribalta va sortir de Solsona, perquè els Xoriguera no podríen sortir d’aquest mas de Biosca?

“1696”, resa la llinda d’una obertura de Padollers, que marca l’eix vertical amb la portada. Finals del segle XVII, quan ja s’havien superat les crisis pròpies d’aquesta centúria –guerres, plagues, caresties diverses… . Poc devien sospitar, els constructors de la casa, la sacsejada que s’hauria d’esdevenir al cap d’una dècada. De la revifalla posterior en sabem més coses: seran molts els pagesos que passaran a dir-se “hisendats” i engrandiran els antics masos, quan no en construiran de nous. Però Padollers roman com a testimoni espectacular d’una època anterior, en la qual però els somnis també eren possibles.

“Catedrals de l’oli”: esglésies del segle XVIII a les Garrigues

Les Garrigues és una comarca de les tradicionalment qualificades com a “deprimides”; una d’aquelles on no hi viu massa gent i a la qual hom prova d’encolomar-li tot tipus d’infraestructures “sostenibles” com parcs eòlics, plantes de biomassa, macropolígons fantasma i abocadors. Però això no treu que sigui, malgrat tot, una comarca que mira de tirar endavant amb esforç, sovint mitjançant la promoció dels seus productes com l’oli excepcional que singularitza aquest territori, de bellesa més aviat salvatge, que no és “fàcil” ni serena, sinó dura i agrest, feta d’hiverns estrictes i colradures de sol.

  

L’oli esdevindrà la causa que al segle XVIII els seus pobles poguessin erigir temples magnífics, sinònim d’orgull i prosperitat, que bé podríem denominar les “catedrals de l’oli”, en competència amb les tarragonines “catedrals del vi”. De fet, seria el baró de Maials, el militar francès al davant del corregiment, Procope F. de Bassecourt, que havia impulsat la creació de l’Acadèmia d’Agrigultura a Lleida, el responsable final de promoure la substitució del conreu cerealístic pel de l’olivera. Precisament la població de Maials (avui al Segrià, però de sempre a les Garrigues històriques) seria la punta de llança d’aquesta efervescència arquitectònica, amb un dels temples més espectaculars de les terres de Lleida, de façana de corbes prominents i una diàfana planta de saló. Però la varietat de barroc en l’arquitectura garriguenca és infinita: El Cogul, Els Torms,la Granadella, Granyena de les Garrigues, Els Omellons, Juneda, Borges Blanques, Arbeca, Castelldans, l’Albi, l’Espluga Calba o el Soleràs. Cap d’igual, totes amb elements remarcables: des del magnífic campanar dela Granadella, fins a l’elegància de la façana de l’Espluga Calba o del Soleràs, tot passant per espais de saló “catedralici”, ressò de la Catedral (aquesta, de veritat) que s’estava construint a Lleida.  

 

Les Garrigues fan de frontissa entre les terres de Lleida i les de Tarragona i això es posa de manifest en els artífex d’aquestes “catedrals” que retallen el perfil de poblets aturonats. Així, la vitalitat constructiva de les comarques tarragonines al segle XVIII, de la qual en dóna compte el llibre d’Anna Isabel Serra Josep Prat i la irrupció de l’academicisme en l’arquitectura tardobarroca tarragonina (Diputació de Tarragona, 2010), es congria amb la que procedeix del nucli generat al voltant de la construcció de la Universitat de Cervera i que nosaltres mateixos tractem a L’arquitectura religiosa del segle XVIII a la Segarra i l’Urgell. Condicionants, artífex i pràctica constructiva (Fundació Noguera, 2006) i, finalment, amb la inoculació directa de l’excepcional arquitectura que s’està cuinant en aquells moments a Lleida, a l’entorn de l’obra de la Catedral (estudiada per César Martinell i Frederic Vilà) i que ha estat tractada per autors com Isidre Puig o Raül Torrent. Tres ingredients –amanits també amb un pessic d’influència de l’Aragó, segons com més pròxim que Barcelona en aquells temps. El resultat: un dels millors i més concentrats nuclis d’arquitectura religiosa setcentista del Principat.

 

Pobles perduts (per sempre…?)

L’artesana editorial Sidillà ha tret una petita joia de llibre, d’àuria proporció i tacte agradable, dedicat als “pobles perduts” (de fet, el llibre es diu així: Els pobles perduts, amb la coordinació de Xavier Cortadella i Judit Pujadó). Diferents autors recorren de cap a cap la geografia catalana per evocar-ne aquests espais de memòria viscuda, avui resguardada entre pedres aparentment silencioses, però que ens parlen d’història a crits: castells i esglésies romàniques, orgullosos i gairebé fantasmagòrics campanars barrocs, fins al record de les barraques del Camp dela Bota… .

De pobles abandonats n’hi ha pertot i sovint han estat objecte de tractament literari, com els Camins de quietud (2001), de Maria Barbal -un itinerari pels pobles abandonats del Pirineu- o Pobles abandonats: els paisatges de l’oblit (2009), de J.M. Almerich, que ens duu al País Valencià. També d’alguna manera el Mequinensa sota les aigües de l’univers literari de Jesús Moncada seria un d’aquests “pobles perduts”, com el Sarcènit d’abans del canal d’Urgell.  

Però a part de la suggestiva evocació literària, els pobles abandonats demanen a crits una reflexió sobre el seu estat (deplorable, la majoria de vegades), que encara deixa entreveure, però, un patrimoni arquitectònic sovint molt interessant i que es troba en una indefensió absoluta, a un sospir de perdre’s per sempre.

Seria el cas de Rubió de Baix (o de Sóls), ala Noguera, culminat pel castell-sala de volta apuntada i notablement esbotzat, o Santa Perpètua de Gaià (Conca de Barberà), on la dicotomia castell (medieval) i església (barroca) ofereix un perfil tan evocador com extremadament fràgil. Com fràgils i deixats de la mà de déu es troben els deshabitats poblets del “bosc del Siscar”, al municipi d’Oliola (Noguera), com Maravella o Claret (a l’estat precari dels quals va afegir-s’hi l’afectació del foc del juliol de 2009). Precisament a Claret hi trobem una petita esglesiola neogòtica, amb el record del seu fundador y senyor del lloc, el cerverí Faust de Dalmases i Massot.

En altres llocs s’han pres mesures d’urgència, com a Sallent de Solsonès (o de Sanaüja) on s’ha consolidat la parcialment enrunada torre medieval i s’ha recuperat l’esglesiola gòtica -d’on sortí la meravellosa verge del MNAC.

Un exemple singular de recuperació parcial seria el cas de Tiurana, poble “nou” emplaçat a la serra de Solés i “inaugurat” l’any 2007, després que el poble vell s’hagués d’abandonar definitivament, l’any1999, acausa de la construcció del pantà de Rialb. En el nou i alterós emplaçament s’hi traslladaren alguns elements interessants de l’antic nucli, com la façana de l’església de Sant Pere o els porxos del carrer Major, elements tots del segle XVII, com algunes cases magnífiques que hi havia al mateix nucli i que no es pogueren salvar, de notables arcs adovellats, grans finestrals motllurats i galeria de solana. Tiurana era un exemple de com el segle XVII fou una època constructivament força interessant al nostre país, malgrat encara arrossegui el llast de la sempiterna “decadència”.

Les pedres ben escairades de les façanes de l’antiga Tiurana ho corroboraven, com ho fa també la magnífica rectoria de l’abans esmentat llogarret de Sallent –i que abans era, inequívocament, la casa del senyor del lloc. També és del XVII el palau dels Erill, a Guissona (espai al qual avui podem accedir si anem al Teatre de ca l’Eril, un recuperat espai de cultura i sala de concerts iniciativa del Joan Pons, cantautor conegut com “El Petit de ca l’Eril”). Però d’això en parlarem un altre dia (de l’arquitectura incògnita del segle XVII).

Ara toca alertar sobre els pobles que realment ja estan “perduts” i que ja mai seran objecte d’atenció per cap administració: les heures en cobriran les pedres i els esbarzers “fortificaran” l’accés a les cases i als carrers –com Vallferosa (Torà,la Segarra) o Les Sitges (Torrefeta i Florejacs,la Segarra)- que en un altre moment devien ser plens de vida i d’orgull al peu de fortaleses tan insignes, com els castells homònims dels nuclis esmentats. Precisament el dinamisme generat al voltant d’aquests castells magnífics (els millors de la Segarra) podria constituir un raig de llum i d’esperança per a la futura rehabilitació d’aquests nuclis (a Vallferosa ho dificulta l’accés, però a les Sitges seria perfectament plausible).  

Esperem almenys, que iniciatives com la recuperació de Solanell (Montferrer i Castellbò, Alt Urgell), impulsada pel jove arquitecte tarragoní Tomàs Forteza, http://solanell.blogspot.com.es/p/la-historia-i-el-projecte-de-solanell.html puguin esdevenir exitoses, i els nostres pobles “perduts” –alguns d’ells autèntiques fites (o landmarks) en el nostre horitzó quotidià, sentimental o vital- almenys no siguin pobles “oblidats”.

Santa Maria del Pi “revisitada”

Fa pocs dies vaig visitar l’església del Pi, que encara no havia vist des de la seva reobertura, l’any passat, com a nou espai museístic –o més ben dit, com a església que ha incorporat un espai museístic al seu conjunt. Fa anys hi entrava sovint, al Pi, durant les meves passejades pel Gòtic. L’amplíssima nau és d’aquells espais majestuosos però reconfortants, sobretot després de perdre’s pels carrers estrets que caracteritzen l’urbanisme de la zona, malgrat les placetes que envolten la basílica. Sempre donava un cop d’ull a les capelles de la Verge dels Desemparats i a la de Sant Miquel, per retre el meu particular homenatge als escultors Ramon Amadeu i Salvador Gurri. Però ignorava de ple els tresors amagats d’aquest temple començat al segle XIV, que té en el seu campanar vuitavat una de les talaies de la Barcelona antiga i que és conegut també per albergar la sepultura de Sant Josep Oriol –també hi és enterrat el pintor Antoni Viladomat-, per ser la seu de l’Arxiconfraria de la Puríssima Sang–la que acompanyava els condemnats a mort i que va popularitzar l’expressió de “treure el Sant Cristo gros”, en referència al Crist obra de Jeroni Xanxo, que es treia per les execucions “múltiples” (quan només s’executava un reu, es treia el “Sant Cristo xic”)- i per ser la seu dels “Gegants del Pi” (els que ballaven pel camí).

Però poca cosa més en sabia, dels tresors i singularitats d’una de les esglésies més importants i emblemàtiques de Barcelona, fins que un antic alumne, l’Albert Cortés (avui sagristà del Pi), em va convidar a conèixer els nous espais que ara s’obrien al públic. Era el dia de la festa de Sant Josep Oriol, el famós “Doctor Pa i Aigua”, un dels sants més populars i estimats en l’imaginari religiós barceloní: les seves relíquies s’havien tret del sepulcre i s’exposaven públicament, per després tornar-les en ofici solemne a la seva sepultura. L’Albert em va fer una visita de luxe: vaig poder apreciar de ben a prop el magnífic Sant Josep Oriol de Ramon Amadeu i conèixer detalls de la “redescoberta” d’algunes peces que ara formen part del Tresor de la basílica, com el delicadíssim Lignum crucis o la Sagrada Família d’Antoni Viladomat. Una sala contigua exposa importants testimonis documentals i interessants fragments d’arquitectures efímeres, exposats amb una museografia que per senzilla no deixa de ser ben digna. L’oasi de l’antic “hort del Rector” ofereix la singularitat d’un jardí en ple “cor de la ciutat”, als peus del ferreny campanar, que sembla que ben aviat es podrà visitar. L’audiovisual de la cripta completa el conjunt d’espais visitables, que contribueixen a formar-nos una idea molt més complerta de la importància d’aquest temple com a una de les parròquies de referència de la Barcelona secular i com un dels seus monuments històrics més importants. Vaig sortir del Pi molt contenta: en primer lloc per l’Albert, que havia estat un alumne excel·lent quan era ala UAB i que ara, amb la seva joventut extrema, havia pogut participar de primera mà en la creació de tot un espai museístic d’aquesta rellevància -“Saps que ets molt afortunat?” vaig dir-li plena d’orgull. I satisfeta també per veure com l’espai renaixia i brillava novament –i amb un futur més que prometedor pel potencial de les recerques que s’estan duent a terme-, enmig d’aquesta època sovint tan descoratjadora pel món de la cultura i la recuperació del patrimoni.