“Catedrals de l’oli”: esglésies del segle XVIII a les Garrigues

Les Garrigues és una comarca de les tradicionalment qualificades com a “deprimides”; una d’aquelles on no hi viu massa gent i a la qual hom prova d’encolomar-li tot tipus d’infraestructures “sostenibles” com parcs eòlics, plantes de biomassa, macropolígons fantasma i abocadors. Però això no treu que sigui, malgrat tot, una comarca que mira de tirar endavant amb esforç, sovint mitjançant la promoció dels seus productes com l’oli excepcional que singularitza aquest territori, de bellesa més aviat salvatge, que no és “fàcil” ni serena, sinó dura i agrest, feta d’hiverns estrictes i colradures de sol.

  

L’oli esdevindrà la causa que al segle XVIII els seus pobles poguessin erigir temples magnífics, sinònim d’orgull i prosperitat, que bé podríem denominar les “catedrals de l’oli”, en competència amb les tarragonines “catedrals del vi”. De fet, seria el baró de Maials, el militar francès al davant del corregiment, Procope F. de Bassecourt, que havia impulsat la creació de l’Acadèmia d’Agrigultura a Lleida, el responsable final de promoure la substitució del conreu cerealístic pel de l’olivera. Precisament la població de Maials (avui al Segrià, però de sempre a les Garrigues històriques) seria la punta de llança d’aquesta efervescència arquitectònica, amb un dels temples més espectaculars de les terres de Lleida, de façana de corbes prominents i una diàfana planta de saló. Però la varietat de barroc en l’arquitectura garriguenca és infinita: El Cogul, Els Torms,la Granadella, Granyena de les Garrigues, Els Omellons, Juneda, Borges Blanques, Arbeca, Castelldans, l’Albi, l’Espluga Calba o el Soleràs. Cap d’igual, totes amb elements remarcables: des del magnífic campanar dela Granadella, fins a l’elegància de la façana de l’Espluga Calba o del Soleràs, tot passant per espais de saló “catedralici”, ressò de la Catedral (aquesta, de veritat) que s’estava construint a Lleida.  

 

Les Garrigues fan de frontissa entre les terres de Lleida i les de Tarragona i això es posa de manifest en els artífex d’aquestes “catedrals” que retallen el perfil de poblets aturonats. Així, la vitalitat constructiva de les comarques tarragonines al segle XVIII, de la qual en dóna compte el llibre d’Anna Isabel Serra Josep Prat i la irrupció de l’academicisme en l’arquitectura tardobarroca tarragonina (Diputació de Tarragona, 2010), es congria amb la que procedeix del nucli generat al voltant de la construcció de la Universitat de Cervera i que nosaltres mateixos tractem a L’arquitectura religiosa del segle XVIII a la Segarra i l’Urgell. Condicionants, artífex i pràctica constructiva (Fundació Noguera, 2006) i, finalment, amb la inoculació directa de l’excepcional arquitectura que s’està cuinant en aquells moments a Lleida, a l’entorn de l’obra de la Catedral (estudiada per César Martinell i Frederic Vilà) i que ha estat tractada per autors com Isidre Puig o Raül Torrent. Tres ingredients –amanits també amb un pessic d’influència de l’Aragó, segons com més pròxim que Barcelona en aquells temps. El resultat: un dels millors i més concentrats nuclis d’arquitectura religiosa setcentista del Principat.

 

Deixa un comentari

Filed under Pedres (i coses) vistes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s