La Universitat de Cervera, situada estratégicament al centre geogràfic de Catalunya, constitueix sense cap mena de rubor una de les fites més elevades de l’art i l’arquitectura catalana del segle XVIII, juntament amb d’altres edificis com la Llotja de Barcelona o la Catedral nova de Lleida. Però ja des de la seva construcció, la Universitat també va convertir-se en símbol de la dominació borbònica i la derrota catalana, el que va provocar que durant molt de temps arrossegués un llast de negativitat que l’apartà de la centralitat que mereixia dins el panorama artístic català, d’acord amb la frase del cerverí Agustí Duran i Sanpere: “La universitat de Cervera ha estat més sovint combatuda o lloada, que no pas estudiada”.
L’edifici es comença a construir com a conseqüència de la suposada fidelitat dels cerverins a Felip Vè durant la guerra de Successió –fet que també ha estat profundament matisat per estudis posteriors-, després que el rei Borbó manés el tancament de tots els centres universitaris catalans amb la voluntat d’establir una única universitat que esdevingués un centre modèlic i que al mateix temps estigués allunyada de la capital, Barcelona, més propícia als rebrots revolucionaris.
L’obra es va iniciar l’any 1718 i es va acabar definitivament el 1804, encara que des de 1740 ja s’hi van començar a impartir les classes en enllestir-se els baixos. El 1789 s’inaugura la capella i els comptes es tanquen el 1804, en un moment en què ja començava a patir l’època de decadència.
Quatre foren almenys els artífex que intervingueren de forma directa en la realització del projecte: els dos primers d’origen franco-belga, François de Montaigu i Alexandre de Retz, que ja projecten un edifici ordenat al voltant de dos patis quadrats i un tercer de rectangular amb galeria porticada continua. La diferència principal amb el resultat final és que al primer projecte, la façana principal exterior constava d’un sol pis, coronat per una balustrada, de manera semblant a la dels “hôtels particuliers” o palaus francesos. Cal assenyalar que aquest sol pis es duplicarà en els projectes posteriors, però la influència francesa del projecte de Montaigu –reformat després per Alexandre de Retz, artífex de la capella de la Ciutadella- és innegable i reflectida a partir de l’obra de François Blondel, on als seus volums d’Architecture Française podem trobar molts exemples que remeten a semblances amb la Universitat, tant a nivell de façanes com en les plantes del projecte.
El segon projecte per a la Universitat fou realitzat l’any 1729 per Francisco Soriano, membre d’una nissaga de mestres d’obres d’origen aragonès, per bé que establerta primer a Tortosa i després a Girona. Un dels trets més singulars del seu projecte són els alts pinacles de les torres angulars, d’influència escurialenca, que no van ser acceptats per considerar que amenaçaven fins i tot la solidesa del conjunt. És per això que l’any 1750 s’acabà encarregant un nou i definitiu projecte a Miguel Marín, enginyer format a l’Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona.
On millor s’observa el canvi estilístic, doncs, que oscil·la entre el barroc i l’academicisme, és en les tres façanes o frontispicis: la façana principal hauria estat construïda, segons Martinell, entre 1726 i 1740 i presenta un tester mixtil.lini on es combinen corbes i contracorbes, juntament amb motius d’influència rococó, molt relacionats amb la retaulística, ja que s’atribueix la seva realització a l’escultor i arquitecte Pere Costa Cases. En canvi, les dues façanes interiors ja responen a un concepte diferent: la contrafaçana exhibeix una austeritat formal que la integra fàcilment amb la resta de l’edifici, destacant únicament el tester semicircular, el model més immediat del qual el constitueix la façana de la capella dela Ciutadellade Barcelona. Per la seva part, la façana que presideix el pati, construïda cap a 1751, està rematada per un frontó clàssic i flanquejada per dos campanars.
La zona més noble és la part central, entre els dos patis posteriors, on es troben ubicades la capella i la biblioteca (amb un singular embigat), ambdós espais de major envergadura que la resta de dependències de l’edifici. Precisament la capella és l’espai amb més càrrega simbòlica, monumental i ornamental dela Universitat, que complia la doble funció religiosa i laica –era el paranimf universitari, on se celebraven els actes acadèmics més importants. La planta d’aquest espai, entre civil i religiós, el relaciona amb espais de característiques similars, com l’església o saló de Sant Jordi del Palau dela Generalitat, a Barcelona. La il·luminació vindrà donada per la profusió de gran finestrals laterals i la llum procedent de la falsa cúpula, amb dues claraboies perfectament dissimulades en els dos vessants de la teulada. El retaule de la capella, dedicat ala Immaculada, és obra de l’escultor manresà Jaume Padró, que també realitzarà el relleu del frontó de la façana del pati, representant la deessa Atenea conduint un grup de deixebles cap al temple de la saviesa. Estucs de mans italianes arrodoneixen la bellesa del conjunt.
Avui l’edifici allotja des d’un dels instituts d’ensenyament secundari de la ciutat fins al centre associat dela UNED, passant per equipaments com la biblioteca o l’arxiu comarcal, mentre el paranimf s’utilitza de forma polivalent per concerts i exposicions. Però hom té encara la sensació que el potencial de l’edifici no ha estat del tot explotat i aquesta “mole superba” continua essent avui encara una gran desconeguda.
Pedres vistes 