L’església de Batea: a la primera divisió de l’arquitectura religiosa del set-cents

De vegades penso que ja m’he dedicat massa temps a estudiar les plantes de saló. Aquesta tipologia, coneguda també amb la denominació alemanya hallenkirchen, fa al·lusió al conjunt d’edificis religiosos de tres o més naus d’igual alçada i amb sistema d’il·luminació lateral i que se’ns presenta com un dels grans models espacials de la història de l’arquitectura. Tot i que gestades en el context centreuropeu de l’Edat Mitjana (el seu origen, encara discutit, es situaria al Poitou del segle XII, essent el germen del posterior gòtic germànic) les hallenkirchen van tenir al llarg del segle XVI una gran difusió en els regnes peninsulars, essent exportada als territoris del Nou món, entre d’altres motius per presentar unes avantatges constructives considerables i per tal de posseir una gran racionalitat i unificació espacial, característiques que s’adaptaven molt bé als nous gustos del Renaixement.

Tot i això, la utilització de la planta de saló a Catalunya no és habitual fins a mitjans del segle XVIII, ja que abans d’aquestes dates ens hauríem de remuntar a l’esmentada capella de Sant Jordi del palau de la Generalitat,  dins la gran reforma realitzada per Pere Blai entre 1597 i 1619. Però fins i tot quan parlem del segle XVIII, l’únic exemple barceloní d’església de planta de saló serà l’església de Sant Miquel del Port de la Barceloneta, considerem que inspirada explícitament en la capella de la Generalitat.

El cas és que m’agrada defensar que, contra el sovint centralisme barceloní de la historiografia de l’art, la millor arquitectura religiosa del segle XVIII es dóna a les comarques de Lleida i Tarragona, que seran al seu torn les que faran una aposta més clara per aquest tipus de planta. A l’entrada que dedicava al bloc sobre les esglésies de les Garrigues (https://pedresvistes.wordpress.com/2012/04/17/catedrals-de-loli-esglesies-del-segle-xviii-a-les-garrigues/ ) ja se n’ofereix un tast, però avui em ve de gust parlar una mica de la que per a mi és la millor de les esglésies setcentistes tarragonines, i que per a més “inri” es troba no pas a les ciutats de Tarragona, Reus o Tortosa, per esmentar les ciutats més importants de la Catalunya meridional, sinó en una de les poblacions extremes de la Terra Alta, veïna de la comarca aragonesa del Matarranya.

Es tracta de l’església parroquial de Batea, que jo qualificaria directament de la millor de les esglésies setcentistes catalanes, probablement amb la de Maials. D’extraordinària factura, la façana està rematada per un frontó triangular –i una escultura d’un triomfant Sant Miquel, titular del temple- i definida per la presència de tres portalades separades per pilastres i que defineixen exteriorment l’estructura interna de la planta de saló.  Yolanda Gil suposa que les traces per a la parroquial de Batea serien del carmelità fra Damià dels Apòstols, seguint les notes publicades per Vidiella segons les que l’any 1764 es citaven al temple els arquitectes José Ortiz, de Cantavieja, Joaquín Colera i el carmelità de Tortosa fra Damiá. Tot i això, la documentació conservada a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid confirma que qui va elaborar el projecte fou el franciscà fra Atanasio Aznar, artífex ja dels plànols per a l’església franciscana d’Alcañiz, i que també presenta un projecte de planta de saló per a l’església franciscana de Tortosa.

Per la seva part, Joaquim i Miquel Colera, mestres d’obres o “mestres arquitectes”, com s’autodenominen, d’Alcanyís, són els que determinen amb el seu examen la necessitat de construir una nova església a Batea, l’execució de la qual anirà a càrrec de Francesc Melet i Simon Moreno. Melet, que havia presentat un projecte per a la catedral nova de Lleida, també treballarà a l’església de Corbera d’Ebre, que juntament amb l’església de Batea i la de Riba-roja ratifica la vigència de la planta de saló al bisbat de Tortosa, limítrof amb les diòcesis de Lleida, Tarragona, Saragossa i Terol. 

Precisament limítrof amb la Terra Alta, a la veïna comarca del Matarranya, l’església parroquial de Calaceit, construïda l’any 1694 per mestres d’obres aragonesos, bascs i francesos, constitueix un precedent interessant per a les esglésies de planta de saló que es construeixen a la diòcesi de Tortosa i, com l’església de Batea, ja presenta tres portes a la façana. També hem de tenir en compte el focus valencià, sobretot a la zona de Castelló. La planta de saló setcentista s’introdueix en terres valencianes a l’església de Lucena i esglésies com la de Vila-real o Cinctorres són magnífics exemples de la mateixa tipologia.

Tornant però a Batea, cal assenyalar que seu interior sorprèn igualment, no per la diafanitat de l’espai, propi d’aquestes arquitectures “de saló”, sinó per l’abundant decoració en estuc que apareix a cadascun dels pilars. Fantasioses arquitectures que no sabem si atribuir a la imaginació dels artífex o a la còpia de gravats que apareixerien en algun tipus de tractat.

Aquest temple superb s’erigeix a la part alta de la població, conferint-li un perfil de gran elegància i que anuncia des de lluny que arribar-se a Batea val la pena per moltes coses –un notable nucli antic o una interessant capella setcentista de planta central, amb cúpula i dedicada a Sant Roc, protector contra la pesta.

No és pas la primera vegada que en aquest bloc parlem de la Terra Alta (https://pedresvistes.wordpress.com/2012/03/07/picapedrers-bascos-a-vilalba-dels-arcs-imprimint-caracter/ ). Alta arquitectura d’època moderna, sens dubte de la millor a les nostres contrades.

 

Pedres “colonitzades”: les antigues esglésies catalanes a Roma i Palerm

Aquests dies que tot s’accelera a una velocitat vertiginosa i després d’una Diada que convidava a somiar, algú es comença a preguntar on ubicarem les nostres ambaixades i demés –a la multitudinària manifestació del dia 11 hi havia una divertida pancarta col·locada a la “Delegación del Gobierno” –l’antiga Duana Nova del Pla de Palau- on hi posava “Ambaixada espanyola”.

És per això que per divertiment m’he posat a pensar en els edificis que havien estat històricament “dels catalans” en altres llocs d’Europa, concretament a la nostra Mediterrània natural. I he començat per l’actual Itàlia, república que a l’edat mitjana i moderna, fins a la seva unificació, es dividia en múltiples estats com el Regne de Nàpols (que és ben sabut que formà part dels dominis de la Corona d’Aragó) o els Estats Pontificis, amb Roma com a capital.

És a Roma on es troba un dels punts emblemàtics de la presència històrica catalana a l’exterior, com l’església de Santa Maria i Monserrato, situada al carrer o “via” del mateix nom, pràcticament paral·lel a l’elegant “via Giulia” i que desemboca a la Piazza Farnese. L’església “dels catalans” a Roma –propera a la de San Giovanni “dei Fiorentini”- neix a l’indret d’un antic hospital fundat al segle XIV i a final del XV es convertí en la congregació de Santa Maria de Montserrat. Aquesta fou fundada l’any 1495 per Alexandre VIè, el més brillant dels papes Borja, que ara reposa en aquesta església “montserratina” i que tanta petjada deixà altrament en la Roma de la seva època, des de les bellíssimes pintures dels “apartaments”, obra d’Il Pinturicchio, fins al sostre cassetonat de Santa Maria Maggiore, passant pel seu escut encara visible al Castello di Sant’Angelo.

La congregació de Montserrat es convertí en el punt de referència dels catalans que vivien o viatjaven a la Ciutat Eterna, formant tot un cenacle intel·lectual del que participaren Antoni Agustí, el gran bisbe del renaixement a Tarragona, o Jaume Amigó, rector de Tivissa i arquitecte diletant, que introduí (amb el patrocini i l’impuls del bisbe Agustí) el classicisme arquitectònic (que esdevingué de forma tardana el nostre “Renaixement”) a la Catalunya del segle XVI.

La congregació i residència de Monserrato es situava vora l’església homònima, dedicada a la patrona de Catalunya. Començada l’any 1518 segons projecte d’Antonio da Sangallo Il Giovane –que treballà també al quasi veí palazzo Farnese-, les obres es perllongaren fins al segle XVII, per bé que l’altar fou consagrat a finals del XVI.

La façana respon al projecte de Volterra i el grup escultòric de la portada, de l’últim terç del segle XVII, és obra de Giovan Battista Contini. Passà a ser església “Nacional de España” l’any 1818, com a conseqüència de l’abandonament (i posterior venda)de l’església de San Giacomo degli Spagnoli, a la piazza Navona.

No ens detindrem ara a ressenyar la presència catalana en una ciutat com Nàpols, on fàcilment es poden resseguir els escuts quadribarrats que ens parlen d’una època gloriosa de “veles e vents”. Però sí que anem cap a una altra ciutat que havia pertangut a l’òrbita catalana, com és Palerm, a Sicília.

Al barri on es troba el pintoresc mercat de la carn, conegut com “della Vucciria”, en el Palerm difícil i decadent, l’aparició de la superba façana de Santa Eulàlia “dei catalani” se’ns presenta com un miratge esplendorós. Des de fora hi veiem una façana magnífica en forma de llotja classicista, amb grans arcades, la central de les quals alberga un relleu amb l’escut de Barcelona flanquejat per quatre columnes a la manera de les quatre barres. A la part superior hi apareixen nobles bustos emmarcats amb medallons de llorer, tot com un en un bell manifest classicista entre la barroca desolació del barri.

Resulta que en aquesta església dessacralitzada hi tingué el seu estudi, durant l’any 1998, el pintor Miquel Barceló. L’any 2002 fou restaurada per la Generalitat de Catalunya i l’any 2006 fou cedida com a seu de l’Instituto Cervantes, que actualment en conserva l’ús.

En definitiva, heus ací dos exemples de magnífics espais “colonitzats” que podríem anar pensant en “recuperar”, retornant-los al seu origen o, si més no, a la seva nació.

De Guissona a Corleone: la bilocació de Sant Plàcid

Aquest proper cap de setmana és el de nombroses festes majors a tot Catalunya, no en va el 8 de setembre és el dia de les “marededéus trobades” (algú sovint es confon i s’entesta en dir-ne “marededéus perdudes”). I com tothom sap, la nostra és una geografia ben màgica, d’indrets meravellosos on s’ocultaren durant segles les imatges de la Verge que es veneren arreu del Principat (el de Catalunya o el d’Andorra, ja que també és el dia de la Verge de Meritxell). A Guissona l’homenatjada és la Verge del Claustre, trobada en aquest lloc significatiu i que li dóna el nom (com en el cas també de la patrona de Solsona, amagada segons la llegenda al pou del claustre de l’antiga canònica).

La Marededéu del Claustre de Guissona viu des del segle XVII en una capella preferent i en una estança de luxe formada pel notable retaule que la presideix. Fou aquest gairebé l’únic espai que es mantingué –amb la capella del Sant Crist- de l’església antiga (successivament reformada) fins a la gran reconstrucció del segle XVIII, que convertiria el temple en un espai catedralici deutor dels models de la catedral nova de Lleida i de la Universitat de Cervera.

Però el que no és tan conegut és que també per la mateixa festa major, Guissona festeja un altre sant com a co-patró de la vila. Es tracta de Sant Plàcid, soldat màrtir d’origen presumiblement portuguès (o no) però que militava en les legions romanes, essent martiritzat a causa de la seva conversió a la fe cristiana.

Resulta que el cos d’aquest màrtir fou portat de Roma l’any 1738 per Pere Gasch, un canonge guissonenc que devia tenir moltes influències (el text contingut al Llibre Major de la Confraria del Claustre i transcrit per Eduard Camps, parla dels cardenals Belluga i Acquaviva, als quals recompensà el favor amb cinc lliures de xocolata) i que havia demanat “un Cos Sant al Sumo Pontífice Inocencio XIII” (tot i que Camps rectifica que el Papa d’aquella època era Climent XIII). Sembla que no fou pas el cos sencer el que concedí el Pontífex, sinó “alguns ossos”.

El relat que recull Camps explica com encara a Itàlia s’encomanà a un escultor “l’atrezzo” de les relíquies del sant, que n’imità el cos amb escaiola i el vestí de soldat romà, deixant a la vista la cara, les mans i alguns ossos –les relíquies “veritables”- com la tíbia i el peroné col·locats dins un tub de vidre. Tot això dins una urna de xiprer i vidre, guarnida amb un coixí de seda carmesí i una palma símbol del martiri. L’urna fou segellada pel Sant Pare, que n’acreditava l’autenticitat i enviada a Barcelona, on sojornà al convent de Santa Mònica abans d’emprendre el viatge fins a Guissona, on s’havia de col·locar a la capella del Claustre fins a la construcció d’una capella pròpia.

Amb la construcció de l’església nova pel mig, la capella de Sant Plàcid no fou una realitat fins ben entrat en segle XIX, ja que fou començada l’any 1811. Es tracta d’una capella de planta el·líptica, coberta per una cúpula que encara rep la influència de la de la capella de la Universitat de Cervera (*hi dedicarem ben aviat una entrada, a la “irradiació” d’aquest tipus de cúpula amb “gelosies” i claraboies). Un espai elegant com aquest s’havia d’aprofitar, per la qual cosa sembla que serví per allotjar el magnífic estol de relíquies que posseïa la col·legiata guissonenca: des d’un tros de vel i vestit de la Verge a la sang de San Pedro Arbués –un sant genuïnament aragonès.

*Foto: Jaume Moya

De la sort que corregué l’urna que deixava veure la recreació del cos de Sant Plàcid no en sabem res més, tret d’imaginar que es perdria en algun moment de convulsió tan habitual en la història del nostre patrimoni eclesiàstic.

Però si us digués que l’urna de Sant Plàcid encara existeix i que es troba en un altre indret de l’antiga Mediterrània catalana com és l’illa de Sicília? Es tractaria d’una translació miraculosa que l’hauria salvat de la barbàrie? Remuntem-nos fa uns tres anys, en una tarda de passeig per Corleone, la població siciliana coneguda pels imaginaris reals i ficticis que ha generat: des del nom del protagonista de la nissaga cinematogràfica d’ “Il Padrino” de Coppola, fins als seus il·lustres personatges vinculats amb la màfia “real”, la del clan dels “Corleonesi” que va fer volar pels aires el cotxe del jutge Giovanni Falcone quan es dirigia a l’aeroport de Punta Raisi. El Corleone de Totó Riina i de Bernardo Provenzano, que va sobreviure durant anys en una barraca prop del poble, a la “Montagna dei Cavalli”, des d’on es comunicava amb els seus subordinats i col·laboradors mitjançant les petites notetes o “pizzini”.

Corleone és un poble gran, però poble en definitiva. De factura musulmana, presidit per un castell roquer i voltat d’una aridesa de les que imprimeixen caràcter, té una verda plaça principal, avui dedicada als jutges Falcone i Borsellino, Centre de Documentació Antimàfia i múltiples esglésies barroques més o menys degradades. Fou a l’anomenada “Chiesa Madre” (el temple més important de la vila, però no amb el rang suficiente per esdevenir catedral), que varem descobrir sense cap espai per al dubte l’urna de Sant Plàcid. Una urna de fusta i vidre, que deixava veure el cos reconstruït del soldat romà –barbat i coronat de roses- les extremitats del qual deixaven veure els seus “ossos sants”. Perquè el cas és que el “Plàcid” més conegut –que es celebra el 5 d’octubre- no era soldat sinó monjo, conegut com a Plàcid de Subiaco i considerat deixeble de Sant Benet. Se sap que existeix una confusió històrica amb un “Plàcid de Sicília”, que seria (aquest sí) un soldat i màrtir romà. Però és que les relíquies del Plàcid guissonenc també correspondrien no pas al monjo, sinó al legionari martiritzat (malgrat s’apunti en el cas de Guissona un presumible origen portuguès).

Així doncs, més que pensar que miraculoses translacions i fins i tot en un robatori mafiós, apuntem una “presumpta” hipòtesi per treure’n l’entrellat, i si non è vero, almenys ens haurem distret una estona. Sabem que el Sant Plàcid de Corleone fou ofert a la Chiesa Madre –lloc d’emplaçament actual- durant el segle XVIII, coincidint també amb el trasllat de les relíquies del màrtir a Guissona. Però fixem-nos que segons el mateix Camps, el cos “concedit” a Guissona no estava sencer, sinó que es tractava d’alguns ossos. Podria ser, llavors, que el suposat cos de Sant Plàcid hagués estat trossejat i repartit entre Guissona i Corleone? Perquè també sabem que les restes corleoneses arribaren de Roma de la mà de Giuseppe Vasi, fill de Corleone i que es dóna la circumstància que fou un prestigiós artista del gravat, autor de nombroses “vedute” (“vistes”) de la Ciutat Eterna i mestre del mateix Giovanni Battista Piranesi, el gravador més important del segle XVIII itàlic i europeu.

Pensem que la hipòtesi no és pas descabellada, perquè ja se sap que ben bé podia passar que un sant tingués de cop i volta quatre o sis húmers o vuit o deu peronés per repartir –que la Providència també era això. Alegrem-nos, doncs, de pensar que malgrat les vicissituds sofertes en aquesta nostra (tantes vegades!) dissortada pàtria, i malgrat l’elegant capella vuitcentista ja fa molt temps que es troba òrfena de les relíquies, les santes despulles de Sant Plàcid no s’han perdut del tot. El cos de Sant Plàcid (o almenys una part) roman encara, victoriosament resguardat, en un recondit indret d’una illa del Mediterrani… .