El blog s’ha traslladat, a partir d’avui mateix, a la pàgina de Descobrir.cat. El trobareu a http://blogs.descobrir.cat/pedresvistes
Disculpeu les molèsties i ens veiem a la nova ubicació, on “descobrirem” més pedres… .
Monthly Archives: Novembre 2012
Sant Agustí Nou: convulsions i devocions d’un gran temple del Raval
L’església del convent de Sant Agustí –conegut com “Sant Agustí Nou” perquè substituïa l’antic convent afectat per les obres de la construcció de la Ciutadella- és un temple que a primer cop d’ull ja denota que ha patit una trajectòria gens plàcida.
La primera pedra s’havia posat l’any 1728 i n’havia dirigit la construcció el mestre d’obres barceloní Pere Bertran, que simplificà el projecte de l’enginyer militar Alexandre de Rez i adaptà la façana projectada per Pere Costa l’any 1735, que tot i això no es va acabar. És per això que més de la meitat superior de la façana té un aspecte desballestat, gairebé post-bèl·lic, que contrasta però amb l’elegància de l’atri inferior, configurat per cinc arcades separades per grans columnes d’ordre compost i amb l’escut reial al centre, recordant-ne el patrocini.
L’interior segueix models contrareformistes en la tradició catalana del passadís superior, obert a la nau mitjançant tribunes, l’obertura de finestrals entre les llunetes i les petites cupuletes amb llanternó que cobreixen les capelles laterals. Una gran cúpula el·líptica al creuer completa, amb les obertures de la façana, les diverses fonts de llum que fan d’aquesta església un espai més diàfan que la propera –en distància, cronologia i característiques- església de Betlem.
Però que Sant Agustí Nou ha estat un lloc de grans convulsions no és una afirmació sobrera: el convent fou convertit en caserna durant l’ocupació francesa, entre 1808 i 1814 i ben just havien passat vint anys que fou víctima de la crema de convents de 1835. La Desamortització comportà que l’edifici del convent i el claustre desapareguessin i només romangué l’església. L’espai anteriorment ocupat pel convent tingué diferents usos: des de la construcció del Teatre Odeon la segona meitat del segle XIX a la ubicació del’empresa Tous, Ascacíbar y Compañía (1841) i la construcció del Teatre Romea, l’any 1863. L’any 1936 l’església fou cremada i saquejada, i ocupada amb posterioritat pel sindicat d’Arts Gràfiques. L’any 1971 hi tingué lloc la fundació de l’Assemblea de Catalunya.
Aquestes vicissituds, sobretot les més violentes, han deixat empremtes notòries a l’interior del temple, que perdé el seu mobiliari d’origen que anava des dels retaules fins a les celosies de les tribunes, deixant també malmeses les grans pintures que hi havia a banda i banda del presbiteri, els marcs de les quals romanen damunt dels portades classicistes d’accés a la capella del Santíssim i a la sagristia.
L’altar major està presidit avui per un retaule-baldaquí amb una rutilant imatge de Sant Agustí, tot emmarcat en una estructura arquitectònica “neopal·ladiana”, que forma una columnata en semicercle a la zona de la conca absidal, seguint el model de l’església veneciana d’Il Redentore i que a Catalunya trobàvem en exemples com l’església dels Escolapis (avui dels claretians) de Sabadell o l’església parroquial de Vilanova i la Geltrú. En posició discreta i a la part baixa, una imatge de la Verge de Montserrat sembla reivindicar una certa “catalanitat” d’un temple que ha viscut canvis vertiginosos.
I és que avui, les capelles laterals de l’església de Sant Agustí, d’antuvi buides a causa de la violència iconoclasta de les guerres, s’han anat omplint amb noves advocacions de procedència geogràfica diversa. Així doncs, tenim a la Macarena i Jesús del Gran Poder compartint capella, fins a la irrupció de devocions americanes com la Virgen de Copacabana (patrona de Bolívia), la Virgen de la Caridad del Cobre (patrona de Cuba) o la Virgen de Caacupe (molt venerada a Paraguay).
Però sens dubte la devoció més multitudinària és la de Santa Rita, que celebra la seva festa el 22 de maig. Devoció agustiniana, té el seu epicentre barceloní a l’església matriu de l’orde a la ciutat –malgrat trobem imatges de Santa Rita a la pròpia catedral de Barcelona o a l’església del Pi. No es tracta, en aquest cas, de l’origen geogràfic i cultural o de la major o menor vigència d’una tradició religiosa: el culte a Santa Rita va més enllà de l’àmbit estrictament del sagrat, entroncant fins i tot amb un cert component màgic, al qual hi resulten sensibles els més diversos segments de la societat. Perquè qui no té un impossible (Santa Rita n’és la patrona) per demanar?
Filed under Pedres (i coses) vistes
Romànic entre barroc o barroc entre romànic
Orjout (Orjot en occità) és un petit llogarret pirinenc que toca gairebé a la Val d’Aran i al Pallars, al municipi de Bordes-sur-Lez (Eras Bòrdas de Les), on a començaments d’octubre es va fer una troballa excepcional. Es tracta d’unes pintures romàniques, presumptament relacionades amb les de Taüll, i que foren descobertes a l’església de Saint Germier, un bonic temple romànic d’absis llombard i una esvelta espadanya, ubicat vora el riu Les, de manera que la imatge de la capçalera de l’església confrontada amb el riu que passa per sota em recorda una mica a l’estampa igualment bella de l’església de Sant Joan d’Isil, amb el Noguera Pallaresa fregant-li l’absis.
De la descoberta d’aquest tresor pictòric, l’excel·lent bloc del Jordi de Nadal ja se’n feu ressò en el seu moment:
http://blogspersonals.ara.cat/setperset/2012/10/13/from-the-pyrenees-to-sitges-via-rome/, així com alguns diaris, però no ha estat fins aquest cap de setmana que la notícia ha sortit a la televisió, on s’ha pogut veure l’estat i la qualitat de les pintures i la singularitat de les representacions zodiacals (alguns experts també han volgut veure la representació del zodiac a l’extraordinària portada de l’església baix pallaresa de Covet). Caldrà esperar a veure que en surt, de les recerques i la restauració que s’hi durà a terme.
Però a part de la importància indiscutible de la troballa, el que m’agradaria fer notar és l’agençament barroc d’aquest temple romànic, paral·lel a molts altres exemples pirinencs –potser més abundants a la banda administrativament francesa, on el patrimoni no fou tan sacsejat. Tenim la idea omnipresent d’un Pirineu “romànic”, sense tenir en compte l’evolució viscuda per aquestes esglesioles pel que fa a la decoració interior i fins i tot en algunes parts arquitectòniques –adició de campanars, sagristies, cimboris… . És per això que a mi m’agrada parlar també de l’existència d’un “Pirineu barroc” o Pirineu “d’època moderna” (si hi comptem el segle XVI), que paulatinament comença a ser estudiat de forma rigorosa.
Bona mostra en serien l’estudi exhaustiu que l’equip de la Universitat de Girona, format pels doctors Joan Bosch, Joaquim Garriga i Francesc Miralpeix, realitzà de l’escultura i pintura d’època moderna al Principat d’Andorra http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008073000_9_279403__Cultura-cataloga-retaules-andorrans , o la part dedicada a retaules del segle XVI del llibre Devocions pintades (2011) d’Alberto Velasco (vegeu-ne ressenya: http://forumdelesarts.com/2012/03/27/devocions-pintades-retaules-de-les-valls-daneu-segles-xv-i-xvi/ ).
I és que no puc ocultar la fascinació que em produeixen aquelles fotografies antigues on, per exemple, les pintures de Sant Climent de Taüll són parcialment ocultes per un gran retaule gòtic (no pas barroc!) o aquella procedent del Fons Salvany on podem veure Santa Maria de Taüll amb un cimbori barroc obert a la zona del presbiteri i que sobresurt en el volum plenament “romànic” de l’església.
La devoció i la vida parroquial eren extraordinàries durant l’època moderna, per la qual cosa seria il·lús considerar que les esglésies no s’havien de renovar d’acord amb els gustos de cada moment. Les confraries volien refermar el seu prestigi social construint capelles o retaules (del Roser, per exemple) i alguns rectors volien optimitzar l’espai d’aquests petits temples, de vegades tapiant la conca absidal per convertir-la en petita sagristia o magatzem). Les pintures s’ennegrien i la millor “neteja” era pintar-hi a sobre amb nous colors ben vius. Un petit cel a la terra en el qual “lo vell” no era decorós ni lluïa prou.
Filed under Pedres (i coses) vistes
Ribelles: de castell de frontera a conjunt “romàntic” del segle XIX
Ribelles és aquell tipus de Poblet que si de sobte ens aparegués en un horitzó toscà o després de qualsevol viratge voltant pel Périgord més pintoresc, hi pujaríem sense pensar-ho. Tenir-lo, en canvi, a uns escassos tres quilòmetres de casa fa que la perspectiva et canviï i sovint no li donis la importància que mereix.
Essent com és la setmana de Tots Sants em venia de gust parlar d’algun cementiri singular, tot i que per saber-ne de cementiris, res millor que dirigir-se al bloc de http://imatgesdesilenci.blogspot.com , amb evocadores històries i imatges de cementiris catalans i de tot el món conegut.
El cementiri de Ribelles encara no el tenen i per això vola aprofitar l’avinentesa. Però destacar-ne només el cementiri tampoc seria del tot just i és per això que dediquem l’entrada a tot el conjunt, presidit per l’alterós castell, que formava part de la línia de fortificacions que s’estenien al llarg de la riba dreta del Llobregós i constituïa el nucli de l’antiga baronia de Ribelles, que al seu torn també comprenia els llocs de l’Alzina, Guardiola i Vilalta.
Els senyors: el llinatge dels Ribelles
Els barons de Ribelles són personatges força documentats a partir del segle XI, que tenen un paper rellevant en la política de conquesta i repoblació que porten a terme els comtes d’Urgell, com també en altres empreses político-militars de més abast. D’aquesta manera, el llinatge del Ribelles anà prenent cada cop més importància i alguns dels seus membres al segle XIII serviren a Jaume I en la conquesta del País Valencià. Tanmateix, però, el 1418 Ramon Ponç de Ribelles va vendre la baronia de Ribelles al seu cosí segon Gispert de Ponts, senyor de Tàrrega. Aquest fet marcà la desvinculació total d’aquesta família del seu solar originari, de manera que des del 1418 els Ponts foren barons del lloc de Ribelles. Posteriorment, el 1671, Pere de Ponts i de Guimerà vengué la baronia a Francesc de Montserrat, primer marquès de Tamarit, i tot i que temporalment retornà sota el domini dels Ponts, fou recuperada pels Tamarit, els quals la vengueren als Duran i Bastero. Aquests, vers el 1871, van vendre el castell a Josep de Bofarull i Rafart. Finalment, la darrera titularitat va recaure en la família Llabrés, avui residents a Ciutat de Mallorca.
L’església
L’església de Santa Maria de Ribelles es troba dins el mateix recinte del castell. Una de les primeres notícies data de l’any 1141, en què el bisbe d’Urgell, Pere, donà a la canònica de Santa Maria de la Seu l’ecclesiam de Ribellas amb totes les seves pertinences i amb les esglésies que en depenien.
Es tracta d’un edifici romànic, embegut entre edificacions d’època moderna i exteriorment només identificable per l’absis amb decoració llombarda, encaixat en el recinte fortificat. A l’interior, les traces romàniques són visibles en l’estructura d’una sola nau, capçada a llevant per la conca absidal. L’accés a l’església es fa a través d’una mena de baluard que es basteix a migjorn, amb un portal adovellat damunt d’una graonada que s’obre al pati d’armes del castell.
El castell: de fortalesa medieval a palau neogòtic
L’element més antic de la fortificació del castell de Ribelles, però, és una torre de planta quadrada, a la qual s’adossà l’església romànica. Al segle XIX s’afegí, a la part superior de la torre, un campanar quadrat amb tres obertures.
És destacable el fet que, tot i presentant estructures diferents, el campanar del castell de Ribelles se’ns presenta, com el campanar del castell de Sanaüja, com a exemples a la vall del Llobregós de la integració de l’arquitectura religiosa en construccions de caire militar o defensiu.
Però la transformació de la torre mestra en campanar no fou l’única ampliació del segle XIX: Amb l’adquisició del castell per part dels Bofarull, tot el recinte es modificà per esdevenir un sumptuós palau neogòtic, amb finestres motllurades, una magnífica galeria i un jardí exhuberant –d’acord amb el romanticisme dels jardins anglesos vuitcentistes. Tot plegat encerclat per un gran perimetre emmurallat que pretenia recrear els elements fortificats amb tota la seva magnificència (bestorres rodones, merlets, fossar a tot volt…) i amb una bona dosi d’inventiva –pensem en castells com el de Santa Florentina, a Canet de Mar, o fins i tot la “reinventada” ciutadella de Carcassona, a França.
L’artífex material d’aquesta ampliació sumptuosa –i que fou en part responsable de l’”espectacularitat” del conjunt- fou el mestre d’obres de Sanaüja Ramon Riera, un dels més reputats a la zona en aquells moments, artífex d’obres importants com el monestir benedictí del Miracle (a Riner) o les esglésies de Clariana de Cardener i Montmajor.
Foto: Joan Ignasi Argilés
El colofó: Un cementiri singular
El mateix Ramon Riera (conegut a Sanaüja amb el renom de “Ramon dels Mestres”) fou el responsable de la construcció de la capella-mausoleu dels barons de Ribelles, que presideix el cementiri del poble, encerclat pel mateix tipus de muralla que el recinte del castell. Aquesta simbiosi entre edifici de culte i panteó dóna com a resultat una planta aproximada a la creu llatina, on destaca la part de la capçalera i el creuer, decorats amb arcuacions cegues i lesenes o bandes llombardes i presidits per un cimbori hexagonal emmerletat a la part superior. El neo-romànic, dons, juntament amb alguns elements de l’arquitectura civil d’època medieval –els merlets- constitueix l’estil predominant en aquesta construcció, l’interior de la qual alberga les sepultures de diversos membres del llinatge dels Bofarull.
En definitiva, el castell, l’església i el cementiri de Ribelles –juntament amb un meritori nucli urbà- forma un conjunt singular i de gran bellesa, insòlita i evocadora per la seva monumentalitat i el seu regust romàntic. Un petit “Camelot” a la vall del Llobregós… .
PS. Sigui dit de passada, que és una llàstima que el recinte del castell romangui sempre tancat (excepte quan hi ha missa). És ben cert que es tracta d’una propietat privada i que es troba en estat ruïnós des de fa anys (com recordo quan encara anàvem a menjar “la mona” als magnífics jardins del castell, o aquelles festes majors en un marc incomparable…), però estaria bé que el pati d’armes (i l’accés a l’església) fossin visitables almenys el cap de setmana, així com el cementiri, un dels més bonics d’aquestes nostres contrades.
Filed under Pedres (i coses) vistes
Pedres vistes 
