Ribelles: de castell de frontera a conjunt “romàntic” del segle XIX

Ribelles és aquell tipus de Poblet que si de sobte ens aparegués en un horitzó toscà o després de qualsevol viratge voltant pel Périgord més pintoresc, hi pujaríem sense pensar-ho. Tenir-lo, en canvi, a uns escassos tres quilòmetres de casa fa que la perspectiva et canviï i sovint no li donis la importància que mereix.

Essent com és la setmana de Tots Sants em venia de gust parlar d’algun cementiri singular, tot i que per saber-ne de cementiris, res millor que dirigir-se al bloc de http://imatgesdesilenci.blogspot.com , amb evocadores històries i imatges de cementiris catalans i de tot el món conegut.

El cementiri de Ribelles encara no el tenen i per això vola aprofitar l’avinentesa. Però destacar-ne només el cementiri tampoc seria del tot just i és per això que dediquem l’entrada a tot el conjunt, presidit per l’alterós castell, que formava part de la línia de fortificacions que s’estenien al llarg de la riba dreta del Llobregós i constituïa el nucli de l’antiga baronia de Ribelles, que al seu torn també comprenia els llocs de l’Alzina, Guardiola i Vilalta.

Els senyors: el llinatge dels Ribelles 

Els barons de Ribelles són personatges força documentats a partir del segle XI, que tenen un paper rellevant en la política de conquesta i repoblació que porten a terme els comtes d’Urgell, com també en altres empreses político-militars de més abast. D’aquesta manera, el llinatge del Ribelles anà prenent cada cop més importància i alguns dels seus membres al segle XIII serviren a Jaume I en la conquesta del País Valencià. Tanmateix, però, el 1418 Ramon Ponç de Ribelles va vendre la baronia de Ribelles al seu cosí segon Gispert de Ponts, senyor de Tàrrega. Aquest fet marcà la desvinculació total d’aquesta família del seu solar originari, de manera que des del 1418 els Ponts foren barons del lloc de Ribelles. Posteriorment, el 1671, Pere de Ponts i de Guimerà vengué la baronia a Francesc de Montserrat, primer marquès de Tamarit, i tot i que temporalment retornà sota el domini dels Ponts, fou recuperada pels Tamarit, els quals la vengueren als Duran i Bastero. Aquests, vers el 1871, van vendre el castell a Josep de Bofarull i Rafart. Finalment, la darrera titularitat va recaure en la família Llabrés, avui residents a Ciutat de Mallorca.

 L’església

L’església de Santa Maria de Ribelles es troba dins el mateix recinte del castell. Una de les primeres notícies data de l’any 1141, en què el bisbe d’Urgell, Pere, donà a la canònica de Santa Maria de la Seu l’ecclesiam de Ribellas amb totes les seves pertinences i amb les esglésies que en depenien. 

Es tracta d’un edifici romànic, embegut entre edificacions d’època moderna i exteriorment només identificable per l’absis amb decoració llombarda, encaixat en el recinte fortificat. A l’interior, les traces romàniques són visibles en l’estructura d’una sola nau, capçada a llevant per la conca absidal. L’accés a l’església es fa a través d’una mena de baluard que es basteix a migjorn, amb un portal adovellat damunt d’una graonada que s’obre al pati d’armes del castell.

 El castell: de fortalesa medieval a palau neogòtic

L’element més antic de la fortificació del castell de Ribelles, però, és una torre de planta quadrada, a la qual s’adossà l’església romànica. Al segle XIX s’afegí, a la part superior de la torre, un campanar quadrat amb tres obertures.

És destacable el fet que, tot i presentant estructures diferents, el campanar del castell de Ribelles se’ns presenta, com el campanar del castell de Sanaüja, com a exemples a la vall del Llobregós de la integració de l’arquitectura religiosa en construccions de caire militar o defensiu. 

Però la transformació de la torre mestra en campanar no fou l’única ampliació del segle XIX: Amb l’adquisició del castell per part dels Bofarull, tot el recinte es modificà per esdevenir un sumptuós palau neogòtic, amb finestres motllurades, una magnífica galeria i un jardí exhuberant –d’acord amb el romanticisme dels jardins anglesos vuitcentistes. Tot plegat encerclat per un gran perimetre emmurallat que pretenia recrear els elements fortificats amb tota la seva magnificència (bestorres rodones, merlets, fossar a tot volt…) i amb una bona dosi d’inventiva –pensem en castells com el de Santa Florentina, a Canet de Mar, o fins i tot la “reinventada” ciutadella de Carcassona, a França.

L’artífex material d’aquesta ampliació sumptuosa –i que fou en part responsable de l’”espectacularitat” del conjunt- fou el mestre d’obres de Sanaüja Ramon Riera, un dels més reputats a la zona en aquells moments, artífex d’obres importants com el monestir benedictí del Miracle (a Riner) o les esglésies de Clariana de Cardener i Montmajor.

Foto: Joan Ignasi Argilés

El colofó: Un cementiri singular

El mateix Ramon Riera (conegut a Sanaüja amb el renom de “Ramon dels Mestres”) fou el responsable de la construcció de la capella-mausoleu dels barons de Ribelles, que presideix el cementiri del poble, encerclat pel mateix tipus de muralla que el recinte del castell. Aquesta simbiosi entre edifici de culte i panteó dóna com a resultat una planta aproximada a la creu llatina, on destaca la part de la capçalera i el creuer, decorats amb arcuacions cegues i lesenes o bandes llombardes i presidits per un cimbori hexagonal emmerletat a la part superior. El neo-romànic, dons, juntament amb alguns elements de l’arquitectura civil d’època medieval –els merlets- constitueix l’estil predominant en aquesta construcció, l’interior de la qual alberga les sepultures de diversos membres del llinatge dels Bofarull.   

 

En definitiva, el castell, l’església i el cementiri de Ribelles –juntament amb un meritori nucli urbà- forma un conjunt singular i de gran bellesa, insòlita i evocadora per la seva monumentalitat i el seu regust romàntic. Un petit “Camelot” a la vall del Llobregós… . 

 PS. Sigui dit de passada, que és una llàstima que el recinte del castell romangui sempre tancat (excepte quan hi ha missa). És ben cert que es tracta d’una propietat privada i que es troba en estat ruïnós des de fa anys (com recordo quan encara anàvem a menjar “la mona” als magnífics jardins del castell, o aquelles festes majors en un marc incomparable…), però estaria bé que el pati d’armes (i l’accés a l’església) fossin visitables almenys el cap de setmana, així com el cementiri, un dels més bonics d’aquestes nostres contrades.

Anuncis

4 comentaris

Filed under Pedres (i coses) vistes

4 responses to “Ribelles: de castell de frontera a conjunt “romàntic” del segle XIX

  1. …i no oblidem que Ribelles és la pàtria de Gispert, un dels nous mítics barons de la fama que, convocats al so del corn del cabdill Otger Cataló i cercats un per un pel llebrer del pare de la pàtria, es reuniren davant l’altar de la Mare de Déu de Montgrony i es conjuraren per expulsar de la terra els enemics que l’havien ocupat.
    De fet, des del cim de la torre del castell de Ribelles, avui es pot tornar a escoltar el so del corn i el gànguil torna a córrer per la terra catalana.

  2. Molt bon reportatge del Castell de Ribelles a La Segarra.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s