(Bio – “arquitectografia”)

Més enllà del que posa als documents oficials que m’identifiquen, el cert és que per circumstàncies de la vida vaig néixer a Barcelona, prop de l’Hospital de Sant Pau de Domènec i Montaner (així que com explica la Mª Mercè Marçal, de petita jo també podia gallejar d’haver nascut “a la capital”). Barcelona era la ciutat “dels metges” i la d’aquella casa que em tenia fascinada als peus del Tibidabo –era la finca “El Pinar”, obra d’Enric Sagnier- fins que m’hi vaig instal·lar als divuit anys (vull dir a Barcelona, no a la casa de Sagnier). D’aquella època en la que anava amb una “guia urbana” a la bossa –no pas per temor de perdre’m, sinó perquè m’agradava conèixer els noms dels carrers i les seves formes en l’entramat urbà- m’ha quedat el gust per fer de “flâneuse” i badar sense pressa, mirant ací i allà.

Però jo sempre dic que sóc una “noia de poble” i és a Sanaüja, a la Segarra, on vaig créixer gairebé fins al metre vuitanta, on hi tinc els fonaments i paret mestra. I no sé si aquest “ser de poble” ha determinat una manera de veure i relacionar-me amb l’arquitectura; potser pel fet de jugar a cuit i amagar en un urbanisme medieval gairebé inalterat? Potser perquè ben aviat vaig sentir la curiositat vital de la “descoberta” voltant “masos, pobles, boscos i sembrats”? O potser perquè, senzillament, la canalla de poble sempre havíem construït “cabanes”, com si fos un etern retorn a la manera de fer més primigènia de la raça humana?

Ara ja porto, però, mitja vida a ciutat i també me les estimo, almenys una mica. De fet, m’agraden les ciutats molt grans, tant com els pobles molt petits. I sempre he somiat amb un apartament a Paris, capital de la vella Europa i a Nova York, capital d’un món que potser ara s’esfondra… .

A Barcelona vaig estudiar-hi Història de l’Art i vaig descobrir-hi (sempre a la Universitat) l’existència de quelcom que anomenaven “època moderna” i que d’alguna manera em va inocular el verí que m’ha portat fins aquí. Convertida, doncs, a la fe dels “moderns” (que jo anava per medievalista) vaig fer la tesi sobre l’arquitectura religiosa setcentista a la Segarra i l’Urgell, comarques enteses en el seu territori històric i no pas dins els límits administratius actuals. Mentre feia la tesi em semblava que havia de fer altres coses i em vaig posar a estudiar Psicologia, que no vaig acabar. Sí que em vaig postgraduar en Museus i Educació a la UB (1999) i fer un Màster en Estudis de la Dona pel Centre de Recerca Duoda de la UB (1999-2000). Finalment, fa pocs anys em vaig postgraduar també en Interpretació ambiental del Patrimoni per la UOC (2007).

Com a investigadora he publicat diversos articles de caire científic, així com el resultat de congressos nacionals i internacionals (vegeu “Coses que he escrit”) i també alguns llibres: des de la meva tesi doctoral, fins al resultat d’alguns premis, passant per altres que neixen des d’un cop de mà estesa en moments de “pluriempleo”, fins a d’altres que són la suma de voluntats diverses i “filosegarrenques”.

He format part de diferents projectes d’investigació i els meus àmbits de recerca són fonamentalment l’arquitectura catalana d’època moderna, les seves relacions amb Amèrica i Europa i l’estudi de les solemnitats festives i altres expressions artístiques de la cultura religiosa i devocional de l’època del barroc.

A part de les meves arrels ponentines, consolidades també en els meus àmbits geogràfics de recerca, l’interès per l’arquitectura catalana m’ha portat també investigar a la Garrotxa (a partir de la concessió de la Beca Ernest Lluch), a la Catalunya Central–darrera l’estela dels Morató- i també a Barcelona, on fa temps que festejo amb el fons Renart de la Biblioteca de Catalunya.

Tot plegat potser perquè una de les coses que més m’agraden és recórrer aquest petit país nostre i retrobar-ne el “geni”, potser per allò de què com deia Bismarck “la història, al cap i a la fi, no és gran cosa més que geografia”, que vindria a dir que sempre i en tot moment, el lloc compta. Serà per això que sovint dedico part del meu lleure a inventariar “pedres”, a escriure i col·laborar amb associacions i mitjans d’índole diversa que tenen en l’estudi i la difusió del patrimoni un dels seus centres d’interès. I això pot ser a la Segarra, pot ser a l’Urgell o pot ser al Vallès (que Catalunya és petita però densa i diversa…). 

D’altra banda, a part de diversos “papers de l’auca” en el món laboral, també podríem dir que tinc una “biografia docent”, que no és que sigui molt llarga, però que si més no és “variada”: a part d’una breu incursió a l’Ensenyament Secundari a l’Escola Pia de Terrassa, he estat professora de la Universitat de Barcelona (2005-2006), a la Universitat Autònoma de Barcelona (2007-2011) i he impartit cursos a la Universitat Internacional de Catalunya, Universitat de Lleida, Universitat de Girona i com a professora convidada a la Universidad Anáhuac Norte de Mèxic DF (2007), a la Université de Toulouse-le-Mirail (2010) i  a la Université de Perpignan-Via Domitia (2011).

Aquest any he ensenyat a la Universitat Pompeu Fabra i a la Universita tde Girona, on l’assignatura “La construcció de la ciutat” m’ha donat l’oportunitat de reflexionar novament al voltant de l’arquitectura i d’alguna manera m’ha esperonat a obrir aquest bloc.

De vegades penso que vaig triar un camí que ja sabia que era difícil –sempre han dit que les coses que valen la pena no ho són pas, de fàcils-, però al mateix temps sempre n’he estat convençuda i no m’he penedit mai de res. Perquè la història de l’art m’ha proporcionat (i em proporciona) moments d’immensa felicitat i això, en els temps que corren, no tan sols és impagable, sinó que fa que la vida sigui sempre un lloc més passador i agradable.

I seguim: que el viatge cap a les nostres “ítaques” particulars és llarg…