L’Alt Empordà més inèdit: del país “del vent” al país “del foc”.

Quan pensem en l’Alt Empordà, sovint ho fem sobretot amb la part septentrional de la Costa Brava, els abruptes caps Norfeu i de Creus, en indrets emblemàtics i “de postal” com Cadaqués o Port de la Selva, en racons de bellesa “planetària” com Port-Lligat –indret dalinià per excel·lència- o en la incomparable badia de Roses, amb l’Escala i Empúries a l’extrem meridional. Fins i tot hi haurà qui s’haurà aventurat a anar més amunt de Llançà per descobrir la tranquil·litat de Colera o seguir la petja de Walter Benjamin a Porbou. El cas és que el litoral alt-empordanès és molt més conegut que no pas el seu interior –si exceptuem Figueres, és clar.

L’entrada d’avui té un significat ben especial en els dies difícils que està vivint precisament l’Alt Empordà més “desconegut”, el situat majoritàriament a “l’altra banda” de l’AP-7, que ha patit un dels incendis sens dubte més devastadors dels darrers anys. Un incendi que comença a La Jonquera, coneguda arreu per ser el punt fronterer per excel·lència del nostre país, però més aviat també per suportar les connotacions negatives que sovint això comporta.

Però més enllà de la duana, la “mala fama”, els prostíbuls i els comerços desangelats (“de frontera”), La Jonquera és un poble amb una petita església amable, recollida al llarg d’un carrer Major de casals notables, delimitat a l’extrem pel més que digníssim “Museu de l’Exili”, dedicat a l’epoeia dels tants que fugiren de les malvestats de la nostra guerra “incivil”.

Però és que a més La Jonquera és un municipi de fortificacions sobèrbies, des de Darnius i Canadal, fins al magnífic castell de Requesens, un dels més notables del país i que custodia al seu interior l’església de Sant Romà. I també a la Jonquera pertanyen les esglésies romàniques de Santa Llúcia o Sant Miquel de Solans, la de Sant Martí del Forn del Vidre o la de Sant Julià dels Torts.

I és que un romànic abundantíssim i digne fa acte de presència insistent per aquests verals, com a l’església de Santa Maria de Darnius, de notables dimensions i caràcter fortificat (com tantes esglésies empordaneses), amb un magnífic crismó al timpà de la porta. També és fortificada l’església romànica de Santa Àgata de Capmany –població que conserva encara part de les seves muralles-, i la de Sant Esteve d’Avinyonet de Puigventós, per bé que aquesta darrera ja es correspon amb el gòtic d’època moderna.

A part dels edificis religiosos, també trobem notables exemples d’arquitectura civil que cavalca entre l’època medieval i moderna, quan es manté encara l’aspecte fortificat –no obstant les incursions de la pirateria no minvaren, ans al contrari i afavoriren, també a la costa, la construcció de nous elements defensius-, com el castell-palau de Boadella (on destacaríem també l’església de Santa Cecília), el casal fortificat de Vilanant, el palau Surroca de Terrades o els masos Frigola i Arrufat de Taravaus. Entre aquests i molts altres elements singulars, nuclis de població sencers com Biure destaquen encara pel manteniment de la seva estructura urbana primerenca i definitòria del passat medieval i modern.

En definitiva, els municipis que s’han vist dolorosament afectats pel monstruós incendi, malgrat no pertànyer a la “cara més coneguda” i potser emblemàtica de l’Empordà, tenen tots ells un patrimoni arquitectònic digne amb una gran personalitat i digne de ser significat. És per això que en moments com aquest, no volíem deixar de retre aquest petit homenatge a tot aquest territori.

Pedres de dol: “l’entusiasme tossut” del Josep Mora

L’emissió ahir al vespre del programa “Terreny personal” dedicat a la Segarra i les reaccions positives que ha suscitat ha posat una pinzellada de color a la negror dels dies que estem vivint els qui estimem aquesta terra. Perquè encara no havíem paït que el Toni Nadal ens hagués deixat, fa poc més d’una setmana, que tot just ahir acomiadàvem al Josep Mora a les Pallargues. Mai m’hauria imaginat que hagués de fer dos escrits tan dolorosos en tan poc temps, però la fosca parca implacable actua sota múltiples formes, registres i circumstàncies i en una setmana s’enduia de la comarca a dues persones insubstituïbles, d’aquelles “sense recanvi”.

Avui em toca recordar i parlar del Josep Mora, “l’arquitecte de les Pallargues”, com el coneixien alguns. De fet, si ens fixem per les convencions que fan que sovint se’ns defineixi per la nostra professió, el Josep Mora era arquitecte de formació i també exercia professionalment com a tal. I personalment penso que com a arquitecte, ell gaudia especialment amb la recuperació i restauració d’edificis històrics, als quals tractava amb una extremada sensibilitat des de l’apropament respectuós al monument i no pas com aquell arquitecte “mandarí” que pretén imposar el seu “art” i la seva empremta per damunt de la força preexistent de l’edifici en qüestió. El Josep estimava les pedres antigues i s’hi apropava de forma reverencial, no tan sols com a arquitecte sinó com aquell historiador de l’art apassionat que d’alguna manera també portava dins. Es tractés d’una obra espectacular com la magnífica església parroquial d’Agramunt –de la qual havia estat el responsable de les diferents intervencions que s’hi havia realitzat- o bé del romànic més senzill, com la més modesta església romànica d’Ossó de Sió. El recordo demanant-me documentació sobre el castell de la Morana, quan l’havia de restaurar per convertir-lo en vivenda. Volia documentar-se al màxim abans de “tocar” una sola pedra. És aquesta actitud respectuosa el que per a mi el feia gran com a arquitecte. Darrerament havia estat treballant en la consolidació i restauració de l’encimbellada Torre Dàdila o del Cargol, prop de Ponts.  

Quan ahir pensava en els anys d’amistat i coneixença, m’adonava que jo mateixa li dec moltes coses, al Josep. En primer lloc –i ahir en vaig ser conscient, perquè gairebé ho havia diluït en la vaguetat de la memòria-, ell fou el primer que em va animar a parlar en públic, quan pot temps després de llicenciar-me i tot just començant la tesi doctoral, em convidà a intervenir sobre el modernisme a la Valldel Llobregós i Antoni Samarra, en unes jornades sobre modernisme i Jujol que feien a Guimerà. Era el temps en que també estava vinculat amb el Grup de Recerques de les Terres de Ponent i encara recordo els nervis d’aquella meva primera intervenció i el veig a ell, juntament amb el Miquel Torres, intentant arreglar una màquina de diapositives que s’encallava contínuament.

També em va “deixar parlar” ja des de l’inici dels cursets d’Arquitectura Popular, que van començar l’estiu del 2000. Paral·lelament ell ja conduïa des de feia anys les Trobades d’artistes de les Pallargues, que començaren a intercalar-se amb les Trobades literàries. De vegades pensava en com en podia fer-ne tantes, de coses, i no perdre el cap ni l’oremus. Capaç d’implicar a personatges de la talla de Josep Guinovart, Josep Hernàndez Pijuan o Guillem Viladot, el nostre Josep tenia, també a través de l’art, una holística mirada “intercomarcal” que abraçava el territori de la Segarra amb el de l’Urgell (i s’extralimitava sovint a la Noguera, Garrigues o fins i tot Solsonès), uns lligams que va contribuir a fer més estrets –significativament, els cursets d’estiu dedicats a l’arquitectura popular sempre s’inauguren a Cervera i es clouen a Tàrrega.

A la Trobada d’Artistes de les Pallargues m’hi va convidar una vegada, concretament a parlar de dones artistes al llarg de la història. Ho recordo de manera especial perquè per a mi va ser l’oportunitat de parlar de quelcom que no estigués relacionat amb la història de l’arquitectura (la meva suposada “especialitat”) i expressar-me sense constriccions acadèmiques sobre un tema que m’apassionava, tot davant un auditori desacomplexat i àvid d’idees constructives.

Però és que quan dic que li dec vàries coses, al Josep, no em refereixo només al fet d’embarcar-me puntualment en les múltiples activitats que organitzava o promovia, sinó que també hi tinc un cert deute intel·lectual. El Josep fou qui rescatà de l’oblit, amb una monografia científica i rigorosa, l’edifici de la Universitat de Cervera –que citant el gran Duran i Sanpere, fins al moment havia estat “més combatuda o lloada, que no pas estudiada”. A la Universitat havia dedicat la seva tesi doctoral i en publicà els resultats l’any 1997. És un estudi des del punt de vista arquitectònic, però també amb una vastíssima aportació històrica i documental i unes bones intuïcions respecte al quin fou l’impacte de la construcció d’aquest monumental edifici en el territori circumdant. Sincerament, penso que la meva pròpia tesi doctoral no hauria estat la mateixa sense l’anterioritat de la seva magnífica aportació. Però aquesta no fou pas la sola incursió del Josep em l’àmbit més científic i acadèmic, sinó que són prou nombrosos els seus articles sobre el sistema de treball dels enginyers militars durant el segle XVIII. Conjuntament elaboràrem un article a la revista Urtx dedicat a la barroca església parroquial d’Alguaire, per la que en dissenyà un preciós projecte de restauració. També col·laboràrem en la redacció del capítol dedicat a l’arquitectura del volum “Les tècniques populars” dins l’enciclopèdia de cultura popular Tradicionari, del Grup Enciclopèdia Catalana.

I és que ciència i divulgació anaven sempre de bracet en la manera que el Josep tenia de treballar i de transmetre el que feia. Ahir llegia alguns escrits glossant la seva figura i tots destacaven la seva tasca com a incansable activista cultural. Ja hem vist que el Josep era arquitecte i exercia com a tal, però a més era professor en diferents institucions i això encara li deixava temps per a multiplicar-se en les nombroses facetes que li donaven una dimensió cultural i humana fora de tota mida. Perquè el seu activisme en favor de la cultura era una manera d’estimar el territori, de servir-lo i defensar-lo.

Una de les activitats a les que dedicà més energies en els darrers dotze anys fou l’Associació d’Amics de l’arquitectura popular, que fa poc editava el llibre commemoratiu dels deu anys de cursets. Una imatge entranyable d’aquest llibre és la de la celebració de la primera junta a de l’associació a les Pallargues, amb el Josep Mª Jujol Jr., el Santiago Serrano, l’Assumpció Vilaseca i el Vicent Loscos. El Josep no hi és, perquè segur que era el qui tirava la foto, però és que a més ell era així: sortir a la foto no li interessava pas; ell estava sempre al darrera, al costat o al davant de tots aquests múltiples projectes, però els càrrecs i la visibilitat pública no anaven amb ell. Més que com a arquitecte actuava com a picapedrer de la cultura a la nostra comarca.

Aquest llibre commemoratiu de la dècada (ara ja superada) de l’associació és un bon recull de l’esperit del Josep. Cada estiu em meravellava quan rebia el programa del curset, pensant en com podia ser que l’arquitectura popular “donés per tant” i se’n poguessin fer més de deu cursos (i llibres!) -cadascun amb nombroses ponències, activitats pràctiques i visites a indrets sempre singulars i diferents, sempre amb temes diferents, incorporant nous punts de vista sobre materials, conservació, compatibilitat amb l’activitat agrícola actual, etc. . Parafrasejant una mica l’article que el Jordi Oliva va fer sobre el llibre, això fou possible per la “tossuderia entusiasta” de la pròpia entitat, però que d’alguna manera seria l’ “entusiasme tossut” que definia al Josep Mora i que és el que ens caldria més sovint per superar els obstacles, siguin de l’índole que siguin.

La darrera conversa que vaig mantenir amb ell va ser fa poc més de dos mesos, precisament en motiu de la presentació del llibre commemoratiu dels deu anys de l’associació. Em deia que treure un llibre en temps de crisi suposava tota una declaració d’intencions. Era la voluntat conscient d’anar “a contracorrent” en moments de pessimisme i desencís, com a prova de la força de la col·lectivitat, de la feina desinteressada i de l’entusiame “per fer coses”. “És un cas com un cabàs”, vaig pensar –“geni i figura”- per concloure de seguida que tant de bo n’hi haguessin més, de “tossuts” com ell. Potser per aquesta meravellosa obstinació per seguir “fent coses” malgrat la malaltia, mai em va passar pel cap que no se’n pogués sortir. L’obra que ens llega és fruit d’aquesta tossuderia i del fet de creure en allò que feia: creure en la terra i la capacitat de generar cultura; creure en l’arquitectura com a obra de civilització; creure en el paisatge, la gent i el país.

Potser aquesta va ser la seva gran i darrera lliçó. I els qui quedem no podem parar les màquines. El Josep és irrepetible, però ara ens toca a nosaltres no quedar en evidència. Li devem.

Castellnou d’Oluges i la més recòndita vall del Sió

El poble de Castellnou d’Oluges forma part d’un dels trams de la vall del Sió més desconeguts –per restar al marge de les actuals vies de comunicació principals- i interessants pels nuclis que s’hi aglutinen. Estem parlant del recorregut que aniria des de Tarroja –una interessant vila closa amb vinculació colombina (llegendària o no) i dos grans casals setcentistes com cal Tella i Cal Capell- fins a Les Oluges –avui conjunció de dos antics nuclis (Oluja Sobirana i Oluja Jussana), cadascun amb el seu respectiu castell. Però si Tarroja o les Oluges sí que queden al peu de vies força transitades i són poblacions més “conegudes” i més habitades -tenint en compte que ens estem movent al voltant del centenar de persones- entre l’una i l’altra s’estenen, vora aquest riu central de l’altiplà segarrenc i de ressonàncies bíbliques i esotèriques pel seu nom,  tres poblacions tan incògnites com interessants.

Es tracta de la Prenyanosa, Malgrat i Castellnou. El nucli de la Prenyanosa destaca per posseir algun edifici senyorívol, com la “casa forta” o cal Graells, exemples d’aquella arquitectura del segle XVI que transformava fortaleses medievals en edificis més amables –amb alguna concessió decorativa- i disposats per la comfort residencial. Malgrat és el poblet més endreçat dels tres: el seu castell fa anys que ha recuperat el seu aspecte eminentment medieval, fruit d’una restauració polèmica però prou encertada. Té una església romànica dedicada a Santa Maria i un conjunt de cases notables, per bé que alguna també està en mal estat. L’efecte global, però, és ben bonic i mereixedor de figurar al costat de nuclis tradicionalment més lloats a la nostra comarca.

El més important dels tres, però, era Castellnou. Ho assenyala l’església, que bastida extramurs de la població, és un notabilíssim edifici gòtic del segle XVI –aquest segle especialment brillant a la Segarra, per les extraordinàries manifestacions arquitectòniques que hi eclosionaren. A l’interior, la volta és d’arc de mig punt –pensem que fruit d’una intervenció posterior- però conserva l’estructura nervada al presbiteri. Dos arcosolis alberguen sepulcres dels senyors del lloc – no obstant el topònim “Castellnou d’Oluja o d’Oluges” està més relacionat amb aquesta il·lustre nissaga -que senyorejava la població des de les darreries del segle XIII-, més que no pas amb la proximitat i veïnatge amb el poble de les Oluges. A l’exterior, una portada senzilla amb emblemes heràldics dels Oluja, ho confirma novament.

El nucli urbà es troba excepcionalment encarat a tramuntana, el que li confereix una situació obaga i no massa propícia pels rigors climàtics de la Segarra. El nucli pròpiament dit hauria nascut al voltant del castell –del que se’n conservaria restes de la torre-, del que hi ha notícies des del segle XI i s’hauria configurat amb un traçat de forma radial. Per la seva estructura, el poble de Castellnou devia formar un nucli tancat amb el carrer de la Font com a eix central, situat a mitja pendent del tossal culminat per les restes del castell. La part posterior de les cases feia de tancament del nucli, com si es tractés d’una muralla, i a l’interior s’hi accedia per un portal que s’ha conservat íntegrament malgrat l’addició d’habitatges moderns. D’arc de mig punt amb grans dovelles –parcialment tapades per una casa a la part superior- forma un pas cobert d’entrada a l’antic nucli clos.

Un altre carrer interessant és l’anomenat carrer dels Graus, que és una via transversal respecte de l’estructura radial del nucli urbà, s’hi accedeix a través d’un pas cobert des del carrer dela Plaça, amb lleuger pendent, actualment amb paviment de formigó. Hi destaca l’existència d’una arcada ogival de pedra, que recorda la que trobem al nucli fortificat més important de la comarca, com és Montfalcó Murallat. Cal lamentar, però, que mentre la població actual s’ha estés més aviat als peus del turó, aquest nucli primitiu es troba força malmès, amb moltes cases gairebé enrunades -o almenys així es trobava no fa massa temps (reconec que ja fa dies que no m’hi he passejat).

Precisament el dilluns hi vam anar, a Castellnou, però sense endinsar-nos en els carrerons del nucli. Des de la plaça senyorejada pel magnífic i reconfortant lladoner monumental, vam vorejar l’església i ens encaminàrem cap als afores de la població. Ben a la vora del riu Sió hi ha el carrer del Molí Vell, on hi ha la que fou casa pairal del per sempre més enyorat Toni Nadal, home del temps i excel·lent geògraf, que estimava aquesta terra. A ell i a la seva memòria, dediquem aquestes línies… .

De campanars amb comunidors: l’exemple de Linyola i la “redescoberta” del patrimoni local

Hi ha pobles que es preocupen especialment del seu patrimoni: no tan sols restaurant-lo i mantenint-lo, sinó fent una encomiable tasca divulgativa entre els mateixos vilatans. És el cas de Linyola, al Pla d’Urgell, que ja fa anys que organitza visites als edificis més rellevants del patrimoni local en dies assenyalats, on sota el títol “Coneixes el teu poble?” s’ofereix una explicació de la seva història i vicissituds. Des de l’any passat, el reclam més atractiu d’aquestes jornades era la possibilitat de visitar l’espectacular campanar, restaurat i excel·lentment recuperat sota l’impuls del rector, Mn. Pere Canyada. Aquest dissabte els linyolencs tornaran a pujar al campanar en una nova edició d’aquestes jornades “d’autoconeixement local”.

Fa un mes i mig va presentar-se el llibre sobre l’església parroquial, on el campanar hi tenia un paper destacat per la seva singularitat. Es tracta, efectivament, d’un dels escassos exemples a Catalunya de campanar amb quatre comunidors, o el que seria el mateix, amb comunidors als quatre vents. Concretament, només n’hem documentat sobre el terreny dos més al Principat: el de Tivissa i el de Palafrugell (que d’altra banda no es va arribar a finalitzar mai).

 

Certament, establir punts de contacte entre aquests indrets tan distants de la geografia catalana com serien el Pla d’Urgell, la Ribera d’Ebre i el Baix Empordà és bastant difícil. Sí que tenim, però, una raó de pes per creure que la influència del campanar de Linyola prové clarament de l’Aragó, on els campanars amb comunidor als quatre vents són molt abundants. D’aquesta manera, sabem que és després de la visura del mestre d’obres Juan de Zamudio -procedent de Montsó- que s’endega aquest model de campanar, ja que en el contracte primerenc només es contempla una sola torreta amb funcions de comunidor –segons tindríem en exemples més reculats com Cervera o Balaguer.

Efectivament, les quatre torretes a manera de “garites” o torricons que hi ha al campanar de Linyola havien de fer la funció de comunidor, des d’on el rector hi realitzaria les deprecacions per conjurar les tempestes. Comunir ve del verb llatí “commonere”, que fa referència a conjurar el mal temps amb cerimònies i  exorcismes, és a dir, ritus i oracions que tenien l’objectiu d’expulsar el dimoni o més aviat impedir que aquest perjudiqués la comunitat –bàsicament agrària- sota la forma de tempestes, plagues o pedregades. Algunes llegendes amb cert arrelament popular, per exemple a l’Aragó, expliquen com dins les pedres que queien amb les tempestes s’hi podia trobar un cabell de bruixa.

En esglésies més petites o situades en llocs aïllats, fora d’un nucli urbà, el comunidor era una mena d’altaret de pedra amb una creu de ferro que es posava a l’exterior del temple. Però a les esglésies grans, el ritual es feia des de dalt del campanar, sovint en una estança feta expressament per aquesta funció i que de vegades fins i tot es troba separada del campanar, com seria el cas de Balaguer o de Santa Coloma de Queralt. Un altre exemple singular i que pensem que obeeix a la mateixa finalitat, serien les dues torretes –rematades per esveltes cobertes còniques acabades en punxa- que es troben als dos extrems de la façana de l’església de Bordils (1561-1593), al Gironès, on també trobem altres versions més senzilles de la mateixa estructura, com seria el comunidor en forma de torreta situat a l’extrem de la façana de l’església de Fornells de la Selva.

Però tornant al campanar de Linyola i a la possible “connexió aragonesa”, cal assenyalar que aquesta no seria pas estranya en un moment (finals del segle XVI) en el qual l’Aragó havia donat durant tota la centúria exemples ben destacables d’arquitectura amb les magnífiques esglésies de planta de saló de capricioses voltes gòtiques, prodigi d’estereotomia. I algunes d’aquestes esglésies, sobretot als territoris esmenats, van acompanyades d’esveltes torres campanar amb comunidors angulars: des de les proximitats de Montsó i Barbastre, on tenim el magnífic campanar de Castejón del Puente i el de la localitat d’Angüés.

 

Un altre nucli relativament proper i on trobem probablement la màxima concentració de campanars amb comunidors als quatre vents és la comarca de la Baixa Ribagorça, amb múltiples exemples com Llaguarres, Lasquarre, Castigaleu, Luzàs o Tolva. Tots ells amb una particularitat: de les quatre torretes n’hi ha una que presenta una major elevació, arribant fins al terrat superior, per damunt del cos de les campanes, com si es tractés d’una caixa d’escala que permetés accedir a la part superior de l’estructura del campanar.

 

Així doncs, per beneir el terme, conjurar tempestes i mals esperits no n’hi havia prou amb el ritual corresponent: mancava una certa infrastructura, que en aquest cas l’arquitectura s’encarregava d’oferir. Aquest dissabte, els i les habitants de Linyola tindran, com els rectors d’antuvi, el terme als seus peus, i la plana urgellenca en 360º.

Modernisme de muntanya: la casa Mauri a la Pobla de Segur

Si parlem de Modernisme “de muntanya” o “a la muntanya” catalana, el primer que ens vindrà al cap de forma inevitable són els magnífics Jardins Artigues de la Pobla de Lillet, signats ni més ni menys que pel propi Antoni Gaudí per l’industrial tèxtil Joan Artigas. Ben a prop, camí de Castellar de N’hug trobarem l’imponent conjunt de la fàbrica de ciment Asland, fundada per Eusebi Güell i amb la participació de Rafael Guastavino (precisament Gaudí també havia construït el “Xalet de Catllaràs”, per als enginyers de les mines de carbó que aprovisionaven la fàbrica de ciment).

Però sense sortir del Principat, avui volem anar dela Pobla de Lillet a la Pobla de Segur, aquesta darrera al Pirineu o Pre-Pirineu lleidatà. En aquesta població, a la part forània del nucli antic i ja en direcció al Pallars Sobirà, hi trobem el que roman del singular conjunt dela Casa o Torre Mauri, feta construir a començaments del segle XX (les obres acabaren l’any 1907) per un prohom pobletà: Ramon Mauri Arnalot (1851-1928). Aquest fou un mestre d’obres que va fer fortuna a Madrid, on va construir edificis per a l’alta societat (per exemple, va reformar el palau del comte de Romanones) i per empreses com el Banco de Bilbao, Credit Lyonnais o el diari ABC. Quan va tornar a Catalunya va emprendre la construcció d’una casa i altres edificis (cotxeres, un molí d’oli, etc.) en una finca que havia adquirit a les afores de La Pobla.

Tot el conjunt està presidit per la casa principal, concebuda amb reminiscències de fortalesa, amb una torre (que en una imatge del fons Salvany apareix amb una mena de coberta ceràmica, avui desapareguda) i amb tot el perímetre emmerletat, mentre les obertures repeteixen la fórmula de l’arc de mig punt romànic.

Per la decoració de la casa va comptar amb el mosaista Lluís Bru, artífex dels mosaics del Palau dela Música, i que va donar forma a un dels elements més característics de l’edifici principal que era la casa del propietari i que avui és la seu de l’Ajuntament. D’aquesta manera, en els timpans de les obertures o als merlets que recorren la cornisa superior, el trencadís de colors dóna forma als elements emblemàtics que havien de definir la identitat del seu promotor, Ramon Mauri. Les seves inicials s’entrellacen constantment, però també hi apareixen símbols com el del ying i el yang  i curioses representacions d’animals, que no sabem si pretenen ser fantàstiques o són una evocació del tot “naïf” de bèsties com el lleó o el drac.

 

Un altre edifici conservat és el corresponent a les cotxeres, on avui hi ha instal·lada l’Oficina de Turisme de la població i després un molí d’oli que avui es visita com a atracció turística. La singularitat del molí rau també en el seu aspecte profundament “romànic”, gairebé concebut com una església d’aquest estil, amb arcuacions llombardes i amb la façana presidida per una escultura de Josep Llimona dedicada a Sant Josep.

Ben segur que els qui som de poble tots tenim a la ment algun edifici de la nostra població al que se li hagués volgut donar alguna “pretensió” modernista: alguna casa “bona” o d’algun “indià” o fins i tot edificis amb vocació pública: des de centres parroquials a escorxadors.La Casa Mauri destaca dins aquests intents, tant per la seva ambició com pel fet de comptar amb alguna col·laboració “de luxe” com la del mosaista Bru. La seva singularitat en el seu entorn pre-pirinenc acaba de reblar els motius per a la seva consideració.   

 

De pedres romàniques: “deslocalització” o degradació “in situ”?

Aquests dies els estudiosos de l’art romànic tenen feina. La “descoberta” d’un claustre romànic a Palamós, que fa com de peristil al voltant d’una piscina –una mica com la vil•la Adriana a Tívoli- ha tornat a posar d’actualitat les “pedres” que han patit aquest curiós “exili” al llarg de la història –expoli? Salvament? Podeu veure al bloc http://forumdelesarts.wordpress.com les diverses notícies i informacions que s’han anat produint al respecte. També volem recomanar -perquè ens ha agradat, com generalment tot el que escriu- l’entrada del bloc de l’Anna Sàez, recordant com va viure com a periodista el robatori i les peripècies del retaule (o hauríem de dir els retaules?) d’Abella de la Conca http://diaricomplice.blogspot.com.es/2012/06/un-bisbe-un-complot-i-un-agent-de-lfbi.html  . Mentrestant, l’Érik el Belga va gallejant de les seves proeses al seu llibre de memòries, que duen per títol Por amor al arte, en el que deu ser (perquè no les he llegides) un formidable exercici de cinisme.

Nosaltres volem recuperar avui la memòria d’altres pedres romàniques que ara no són al lloc que els pertoca –i no em refereixo ni al claustre de Cuixà i ni a cap altra obra que hagi anat a petar a museus americans. Es tracta del “revestiment” i campanaret de l’esglesiola romànica de la Mare de Déu de la Cluella, del llogarret de Miralpeix (municipi de Tiurana, a la Noguera). Gràcies al bloc http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/05/santa-maria-de-la-cluella-lexiliada-de.html hem pogut recuperar les fotos procedents de l’Arxiu Gavín, on es veu l’església en el seu aspecte original i pocs anys més tard –a principis dels setanta- ja desprovista de “la pell” que la recobria, amb l’objectiu d’ésser muntada novament per embelliment d’una finca particular a la ciutat de Solsona (la imatge “del delicte” també pertany al mateix bloc, tot i que la capelleta es pot veure des de la carretera de Solsona a Bassella, concretament al núm. 36).

En algun lloc he llegit que en realitat la capella “es va salvar” de les aigües, com en el cas de la de Sant Vicenç dels Verders, que va ser reconstruïda en un altre indret després de la construcció del pantà de Sau, o la mateixa capella de Santa Eulàlia de Pomanyons, ubicada en origen al fons de la vall de la Baronia de Rialb, i que en motiu del pantà es va reconstruir de nou vora la carretera, molt a prop de la també església romànica de Sant Girvé –magnífic exemple de romànic de tres naus i petites dimensions- i al costat del també traslladat monument megalític o “dolmen” de Sóls de Riu. L’excusa, en el cas de la capella de la Cluella, resulta poc versemblant, en un moment –els anys setanta- en que el pantà de Rialb encara era una realitat molt llunyana.

És clar que sempre hi haurà qui planyerà (i amb raó) la sort de molt romànic del nostre país (i ull! Que estem parlant del nostre “art nacional”!) que es troba completament abandonat i en una situació deplorable –un exemple proper a l’antiga esglesiola de Miralpeix de la Verge de la Cluella: la diminuta capella de Sant Salvador del Corb, a Peramola, superbament situada dalt de la roca del mateix nom i que presumiblement seria una de les esglésies romàniques més petites de Catalunya –es disputa l’honor amb Santa Cecília de Torreblanca i amb d’altres que segur no dec conèixer. Doncs bé, les imatges de l’estat de Sant Salvador parlen per sí mateixes. La capella continua al seu inimitable emplaçament originari i del que en seria un sacrilegi sostreure-la, però el temps i l’abandonament l’han dut a ser la ruïna d’avui (tot i que en aquest punt reconec que probablement no seria el millor exemple, ja que donada la seva ubicació de difícil accés, aneu a saber els anys que faria que l’església està enrunada…).

 

Finalment, tot plegat m’ha recordat també la trista història de la segarrenca església de Sant Pere de Tudela (més coneguda com Sant Miquel de Tudela, de fet) lloc estratègic però suficientment apartat, molt apte per accedir-hi a la nit, amb aquella emoció que dóna la clandestinitat i muntar-hi “particulars” vetllades que tenien aquell caire “prohibit” que als joves ens agradava tant. Doncs bé, resulta que ja fa anys el Bisbat de Solsona va vendre l’església com a part de la finca que va adquirir la Sra. Mercè Tàsies, originària del proper poblet del Far i que tornava a la terra després de molts anys a París. El bisbat va ser poc hàbil pel fet de no comunicar-ho als parroquians i gent del municipi (tot i que el “municipi” en sí és la ciutat de Cervera) i això va generar una reacció de rebuig per part d’un nombrós col•lectiu de persones, que defensava la titularitat pública de la capella amb el lema “Sant Miquel de Tudela de tots”. Esgrimien que convertir-la en propietat privada impediria que la gent hi pogués anar “a menjar la mona”, malgrat el suposat compromís de la nova propietària d’obrir la capella en dies determinats per al gaudi de tothom i, el que era més important, de restaurar-la convenientment –val a dir que ja havia perdut la volta de canó i que es trobava en un estat de perill imminent per a la seva pèrdua irreversible.

El clamor popular fou suficient perquè finalment l’Ajuntament de Cervera paralitzés la venta i Sant Miquel de Tudela passés a ser “de tots”. I tots contents. L’objectiu s’havia assolit. Ara bé, avui en dia l’església segueix sense restaurar i de ben segur en un estat més deplorable que fa deu anys. Hauria valgut la pena que aquests “tots” que en reclamaven el gaudi i que no la volien en mans privades, haguessin fet quelcom per impulsar la seva recuperació o, si més no, frenar-ne la degradació. Cal que hi pensem, tots plegats… .

 

La Universitat de Cervera: aquella desconeguda…

La Universitat de Cervera, situada estratégicament al centre geogràfic de Catalunya, constitueix sense cap mena de rubor una de les fites més elevades de l’art i l’arquitectura catalana del segle XVIII, juntament amb d’altres edificis com la Llotja de Barcelona o la Catedral nova de Lleida. Però ja des de la seva construcció, la Universitat també va convertir-se en símbol de la dominació borbònica i la  derrota catalana, el que va provocar que durant molt de temps arrossegués un llast de negativitat que l’apartà de la centralitat que mereixia dins el panorama artístic català, d’acord amb la frase del cerverí Agustí Duran i Sanpere: “La universitat de Cervera ha estat més sovint combatuda o lloada, que no pas estudiada”.

L’edifici es comença a construir com a conseqüència de la suposada fidelitat dels cerverins a Felip Vè durant la guerra de Successió –fet que també ha estat profundament matisat per estudis posteriors-, després que el rei Borbó manés el tancament de tots els centres universitaris catalans amb la voluntat d’establir una única universitat que esdevingués un centre modèlic i que al mateix temps estigués allunyada de la capital, Barcelona, més propícia als rebrots revolucionaris. 

L’obra es va iniciar l’any 1718 i es va acabar definitivament el 1804, encara que des de 1740 ja s’hi van començar a impartir les classes en enllestir-se els baixos. El 1789 s’inaugura la capella i els comptes es tanquen el 1804, en un moment en què ja començava a patir l’època de decadència.

Quatre foren almenys els artífex que intervingueren de forma directa en la realització del projecte: els dos primers d’origen franco-belga, François de Montaigu i Alexandre de Retz, que ja projecten un edifici ordenat al voltant de dos patis quadrats i un tercer de rectangular amb galeria porticada continua. La diferència principal amb el resultat final és que al primer projecte, la façana principal exterior constava d’un sol pis, coronat per una balustrada, de manera semblant a la dels “hôtels particuliers” o palaus francesos. Cal assenyalar que aquest sol pis es duplicarà en els projectes posteriors, però la influència francesa del projecte de Montaigu –reformat després per Alexandre de Retz, artífex de la capella de la Ciutadella- és innegable i reflectida a partir de l’obra de François Blondel, on als seus volums d’Architecture Française podem trobar molts exemples que remeten a semblances amb la Universitat, tant a nivell de façanes com en les plantes del projecte.

El segon projecte per a la Universitat fou realitzat l’any 1729 per Francisco Soriano, membre d’una nissaga de mestres d’obres d’origen aragonès, per bé que establerta primer a Tortosa i després a Girona. Un dels trets més singulars del seu projecte són els alts pinacles de les torres angulars, d’influència escurialenca, que no van ser acceptats per considerar que amenaçaven fins i tot la solidesa del conjunt. És per això que l’any 1750 s’acabà encarregant un nou i definitiu projecte a  Miguel Marín, enginyer format a l’Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona.

On millor s’observa el canvi estilístic, doncs, que oscil·la entre el barroc i l’academicisme, és en les tres façanes o frontispicis: la façana principal hauria estat construïda, segons Martinell, entre 1726 i 1740 i presenta un tester mixtil.lini on es combinen corbes i contracorbes, juntament amb motius d’influència rococó, molt relacionats amb la retaulística, ja que s’atribueix la seva realització a l’escultor i arquitecte Pere Costa Cases. En canvi, les dues façanes interiors ja responen a un concepte diferent: la contrafaçana exhibeix una austeritat formal que la integra fàcilment amb la resta de l’edifici, destacant únicament el tester semicircular, el model més immediat del qual el constitueix la façana de la capella dela Ciutadellade Barcelona. Per la seva part, la façana que presideix el pati, construïda cap a 1751, està rematada per un frontó clàssic i flanquejada per dos campanars.

 

La zona més noble és la part central, entre els dos patis posteriors, on es troben ubicades la capella i la biblioteca (amb un singular embigat), ambdós espais de major envergadura que la resta de dependències de l’edifici. Precisament la capella és l’espai amb més càrrega simbòlica, monumental i ornamental dela Universitat, que complia la doble funció religiosa i laica –era el paranimf universitari, on se celebraven els actes acadèmics més importants. La planta d’aquest espai, entre civil i religiós, el relaciona amb espais de característiques similars, com l’església o saló de Sant Jordi del Palau dela Generalitat, a Barcelona. La il·luminació vindrà donada per la profusió de gran finestrals laterals i la llum procedent de la falsa cúpula, amb dues claraboies perfectament dissimulades en els dos vessants de la teulada. El retaule de la capella, dedicat ala Immaculada, és obra de l’escultor manresà Jaume Padró, que també realitzarà el relleu del frontó de la façana del pati, representant la deessa Atenea conduint un grup de deixebles cap al temple de la saviesa. Estucs de mans italianes arrodoneixen la bellesa del conjunt.

Avui l’edifici allotja des d’un dels instituts d’ensenyament secundari de la ciutat fins al centre associat dela UNED, passant per equipaments com la biblioteca o l’arxiu comarcal, mentre el paranimf s’utilitza de forma polivalent per concerts i exposicions. Però hom té encara la sensació que el potencial de l’edifici no ha estat del tot explotat i aquesta “mole superba” continua essent avui encara una gran desconeguda.  

---

 

Al fons de la Vall: romànic “pervertit” a Sant Privat

La Vall d’en Bas és un d’aquells paisatges privilegiats i merescudament més ben posicionats en l’imaginari cultural del nostre país –sempre dic que si el moviment pictòric conegut com “l’Escola d’Olot” va sorgir a la Garrotxa fou en part perquè aquest és un entorn dels que semblen “fets expressament” per ser pintats.

Un dels petits nuclis més bonics de la vall és Sant Privat, un llogarret situat en un racó de fondalada, on una carretereta ja s’enfila cap al Ripollès i Osona, cap als tocoms de Vidrà. Hom dirà, quan arribi a Sant Privat de Bas, que el nucli és “típicament” medieval, amb la seva estructura closa i el campanar romànic que emergeix vora l’antic fossar. Però el cas és que Sant Privat –nucli i església del mateix nom- també és fruit de l’efervescència constructiva del segle XVIII. Així, l’església constitueix un bon exemple de les múltiples reformes que s’efectuaren en edificis d’origen romànic, gairebé sempre amb l’objectiu principal d’engrandir-los i fer-los més capaços per a la feligresia.

Com bé diu Xavier Solà en la seva tesi doctoral (La reforma catòlica a la muntanya catalana a través de les visites pastorals: els bisbats de Girona i Vic (1587-1800), publicada perla Universitat de Girona l’any 2008) les disposicions que es recullen en la visita pastoral de 1738 seran el primer pas per a una radical renovació de l’antiga església romànica de Sant Privat, que n’afectaria fins i tot l’orientació, incidint també en tot l’entorn urbanístic. Així doncs, malgrat conservar alguns elements que evidencien la seva filiació romànica, com seria part del campanar o la presència d’una finestra de doble esqueixada, l’església canviaria considerablement el seu aspecte, obrint-se a la plaça del petit nucli gairebé clos.

Així doncs, l’església presideix la plaça – a la que s’accedeix mitjançant un bonic pas cobert amb voltes arestades, també d’època moderna-, juntament amb “l’abadia” o rectoria, un gran edifici cobert a doble vessant i amb un vistós rellotge de sol a la façana. L’església presenta avui una façana molt ampla, fruit de l’ampliació  renovació del temple que consistí, a més de la construcció de la façana principal, en l’afegiment d’una nau més ampla que la primitiva i de capelles a l’altra banda.

El malmès arrebossat de l’exterior, que donaria unitat a aquests afegitons a la primitiva església romànica, encara deixa entreveure les restes d’esgrafiats senzills que reprodueixen de forma seriada motius geomètrics romboïdals, segons un tipus de “plantilla” molt utilitzada en les esglésies del segle XVIII –en trobem exemples a les església i santuari d’Ivorra (La Segarra) o a les Borges del Camp (Baix Camp) – que optaven per l’arrebossat a les seves façanes, que després ornamentaven una mica d’aquesta manera (vegeu l’entrada sobre els esgrafiats). Cal assenyalar que aquest tipus de decoració romboïdal sembla reproduir la que apareix treballada en relleu a la barcelonina església de Betlem.

L’element més destacable de la façana és la portada, de llinda plana però decorada amb una motllura prominent, relacionable amb la portada de l’església de Gombrén, al Ripollès, obra del mestre d’obres vigatà Josep Morató i Soler, que la reprodueix també a l’església osonenca de Sant Esteve de Tavèrnoles i en altres edificis vigatans com la casa Estrada-Villarrasa o la masia del Vilar de Sant Boi.

No tenim cap indici que els Morató haguessin treballat a la Garrotxa, però la proximitat territorial i el renom dels Morató fa ben plausible la coneixença de les seves obres per part dels mestres d’obres garrotxins, que com els Bertran tenien força contactes amb comarques com el Ripollès. De fet, es tracta de la mateixa portada que presenta la veïna església del Mallol, situada al capdamunt el poble, d’origen romànic com la de Sant Privat però encara més visiblement reformada. L’erosió i els escrostonaments han malmès visiblement aquesta portada, però encara són perceptibles les traces que la identifiquen com a bessona de la de Sant Privat.

 

Territori de masies: l’abandó d’una joia nord-segarrenca.

Hom pensa que de grans masies només en trobem a Osona i la Garrotxa–i no parlo de masies en general, sinó de “grans” masies. La idea de “gran” masia o casa són el Cavaller de Vidrà, o el Noguer de Segueró. I d’acord: es tracta de casals magnífics, però el Cavaller de Vidrà és de l’últim terç del segle XVIII, com ho són (i també del XIX) les reformes al Noguer. També són setcentistes moltes masies garrotxines, com les de Massegur o La Cau, a la Vall de’n Bas, i així com ho són d’altres d’osonenques, com les Ferreres de Sant Bartomeu del Grau o el Vilar de Sant Boi, a la subcomarca històrica del Lluçanès. 

Al nord de la Segarra en tenim una, però, que supera totes les previsions –amb l’afegit que es tracta d’un gran mas de finals del segle XVII. Es tracta de la masia de Padollers, pertanyent al municipi de Biosca, situada en un dels punts més elevats de la comarca, a tocar del Solsonès i dominant bona part de la Vall del Llobregós. L’edifici està abandonat: fou venut fa uns pocs anys i a uns metres s’hi construïren granges amb poca concessió a l’harmonia del paisatge. Això no treu que el passavolant curiós que s’hagi desviat per una pista sense indicar, a pocs metres de la carretera de Biosca a Solsona, quedi bocabadat per les dimensions i la noblesa de la construcció, de volums imponents. Mai ha aparegut en cap dels reculls o estudis dedicats a la masia catalana i se’n sap ben poca cosa, tret que havia estat una de les cases més puixants de la zona (com no podria ser d’una altra manera, malgrat la desolació actual del seu aspecte de gran casalot abandonat). Una elegant galeria (que podria obeir a una reforma setcentista, per bé que tampoc pot descartar-se que ja formés part del projecte inicial) s’obre a la panoràmica de la vall. Una altra petita galeria d’un sol arc –o més ben dit dos, fent angle- sembla ser l’eixida privada d’una sola estança de la casa. Són gairebé les úniques concessions en una volumetria que es caracteritza pel predomini del massís per damunt del buit, mantenint encara una certa reminiscència fortificada, accentuada per la presència del baluard perimetral.

A uns pocs quilòmetres més avall n’hi ha una altra, de masia del segle XVII. Aquesta més transformada pel fet d’haver estat habitada amb continuïtat, però que també és una construcció amb baluard i que posseeix, en aquest cas, una interessant capella dedicada a la Vergede Loreto. La masia es diu Xoriguera i jo hi tinc la banya posada en que un “Xoriguera” mestre d’obres hauria anat cap a Barcelona i seria el pare de Josep Benet (el que esdevindria “José Benito de Churriguera”), l’introductor del “churrigueresco” castellà. Potser un dia podrem certificar-ho o potser no, però si Francesc Ribalta va sortir de Solsona, perquè els Xoriguera no podríen sortir d’aquest mas de Biosca?

“1696”, resa la llinda d’una obertura de Padollers, que marca l’eix vertical amb la portada. Finals del segle XVII, quan ja s’havien superat les crisis pròpies d’aquesta centúria –guerres, plagues, caresties diverses… . Poc devien sospitar, els constructors de la casa, la sacsejada que s’hauria d’esdevenir al cap d’una dècada. De la revifalla posterior en sabem més coses: seran molts els pagesos que passaran a dir-se “hisendats” i engrandiran els antics masos, quan no en construiran de nous. Però Padollers roman com a testimoni espectacular d’una època anterior, en la qual però els somnis també eren possibles.

“Catedrals de l’oli”: esglésies del segle XVIII a les Garrigues

Les Garrigues és una comarca de les tradicionalment qualificades com a “deprimides”; una d’aquelles on no hi viu massa gent i a la qual hom prova d’encolomar-li tot tipus d’infraestructures “sostenibles” com parcs eòlics, plantes de biomassa, macropolígons fantasma i abocadors. Però això no treu que sigui, malgrat tot, una comarca que mira de tirar endavant amb esforç, sovint mitjançant la promoció dels seus productes com l’oli excepcional que singularitza aquest territori, de bellesa més aviat salvatge, que no és “fàcil” ni serena, sinó dura i agrest, feta d’hiverns estrictes i colradures de sol.

  

L’oli esdevindrà la causa que al segle XVIII els seus pobles poguessin erigir temples magnífics, sinònim d’orgull i prosperitat, que bé podríem denominar les “catedrals de l’oli”, en competència amb les tarragonines “catedrals del vi”. De fet, seria el baró de Maials, el militar francès al davant del corregiment, Procope F. de Bassecourt, que havia impulsat la creació de l’Acadèmia d’Agrigultura a Lleida, el responsable final de promoure la substitució del conreu cerealístic pel de l’olivera. Precisament la població de Maials (avui al Segrià, però de sempre a les Garrigues històriques) seria la punta de llança d’aquesta efervescència arquitectònica, amb un dels temples més espectaculars de les terres de Lleida, de façana de corbes prominents i una diàfana planta de saló. Però la varietat de barroc en l’arquitectura garriguenca és infinita: El Cogul, Els Torms,la Granadella, Granyena de les Garrigues, Els Omellons, Juneda, Borges Blanques, Arbeca, Castelldans, l’Albi, l’Espluga Calba o el Soleràs. Cap d’igual, totes amb elements remarcables: des del magnífic campanar dela Granadella, fins a l’elegància de la façana de l’Espluga Calba o del Soleràs, tot passant per espais de saló “catedralici”, ressò de la Catedral (aquesta, de veritat) que s’estava construint a Lleida.  

 

Les Garrigues fan de frontissa entre les terres de Lleida i les de Tarragona i això es posa de manifest en els artífex d’aquestes “catedrals” que retallen el perfil de poblets aturonats. Així, la vitalitat constructiva de les comarques tarragonines al segle XVIII, de la qual en dóna compte el llibre d’Anna Isabel Serra Josep Prat i la irrupció de l’academicisme en l’arquitectura tardobarroca tarragonina (Diputació de Tarragona, 2010), es congria amb la que procedeix del nucli generat al voltant de la construcció de la Universitat de Cervera i que nosaltres mateixos tractem a L’arquitectura religiosa del segle XVIII a la Segarra i l’Urgell. Condicionants, artífex i pràctica constructiva (Fundació Noguera, 2006) i, finalment, amb la inoculació directa de l’excepcional arquitectura que s’està cuinant en aquells moments a Lleida, a l’entorn de l’obra de la Catedral (estudiada per César Martinell i Frederic Vilà) i que ha estat tractada per autors com Isidre Puig o Raül Torrent. Tres ingredients –amanits també amb un pessic d’influència de l’Aragó, segons com més pròxim que Barcelona en aquells temps. El resultat: un dels millors i més concentrats nuclis d’arquitectura religiosa setcentista del Principat.