Aquests dies que tot s’accelera a una velocitat vertiginosa i després d’una Diada que convidava a somiar, algú es comença a preguntar on ubicarem les nostres ambaixades i demés –a la multitudinària manifestació del dia 11 hi havia una divertida pancarta col·locada a la “Delegación del Gobierno” –l’antiga Duana Nova del Pla de Palau- on hi posava “Ambaixada espanyola”.
És per això que per divertiment m’he posat a pensar en els edificis que havien estat històricament “dels catalans” en altres llocs d’Europa, concretament a la nostra Mediterrània natural. I he començat per l’actual Itàlia, república que a l’edat mitjana i moderna, fins a la seva unificació, es dividia en múltiples estats com el Regne de Nàpols (que és ben sabut que formà part dels dominis de la Corona d’Aragó) o els Estats Pontificis, amb Roma com a capital.
És a Roma on es troba un dels punts emblemàtics de la presència històrica catalana a l’exterior, com l’església de Santa Maria i Monserrato, situada al carrer o “via” del mateix nom, pràcticament paral·lel a l’elegant “via Giulia” i que desemboca a la Piazza Farnese. L’església “dels catalans” a Roma –propera a la de San Giovanni “dei Fiorentini”- neix a l’indret d’un antic hospital fundat al segle XIV i a final del XV es convertí en la congregació de Santa Maria de Montserrat. Aquesta fou fundada l’any 1495 per Alexandre VIè, el més brillant dels papes Borja, que ara reposa en aquesta església “montserratina” i que tanta petjada deixà altrament en la Roma de la seva època, des de les bellíssimes pintures dels “apartaments”, obra d’Il Pinturicchio, fins al sostre cassetonat de Santa Maria Maggiore, passant pel seu escut encara visible al Castello di Sant’Angelo.
La congregació de Montserrat es convertí en el punt de referència dels catalans que vivien o viatjaven a la Ciutat Eterna, formant tot un cenacle intel·lectual del que participaren Antoni Agustí, el gran bisbe del renaixement a Tarragona, o Jaume Amigó, rector de Tivissa i arquitecte diletant, que introduí (amb el patrocini i l’impuls del bisbe Agustí) el classicisme arquitectònic (que esdevingué de forma tardana el nostre “Renaixement”) a la Catalunya del segle XVI.
La congregació i residència de Monserrato es situava vora l’església homònima, dedicada a la patrona de Catalunya. Començada l’any 1518 segons projecte d’Antonio da Sangallo Il Giovane –que treballà també al quasi veí palazzo Farnese-, les obres es perllongaren fins al segle XVII, per bé que l’altar fou consagrat a finals del XVI.
La façana respon al projecte de Volterra i el grup escultòric de la portada, de l’últim terç del segle XVII, és obra de Giovan Battista Contini. Passà a ser església “Nacional de España” l’any 1818, com a conseqüència de l’abandonament (i posterior venda)de l’església de San Giacomo degli Spagnoli, a la piazza Navona.
No ens detindrem ara a ressenyar la presència catalana en una ciutat com Nàpols, on fàcilment es poden resseguir els escuts quadribarrats que ens parlen d’una època gloriosa de “veles e vents”. Però sí que anem cap a una altra ciutat que havia pertangut a l’òrbita catalana, com és Palerm, a Sicília.
Al barri on es troba el pintoresc mercat de la carn, conegut com “della Vucciria”, en el Palerm difícil i decadent, l’aparició de la superba façana de Santa Eulàlia “dei catalani” se’ns presenta com un miratge esplendorós. Des de fora hi veiem una façana magnífica en forma de llotja classicista, amb grans arcades, la central de les quals alberga un relleu amb l’escut de Barcelona flanquejat per quatre columnes a la manera de les quatre barres. A la part superior hi apareixen nobles bustos emmarcats amb medallons de llorer, tot com un en un bell manifest classicista entre la barroca desolació del barri.
Resulta que en aquesta església dessacralitzada hi tingué el seu estudi, durant l’any 1998, el pintor Miquel Barceló. L’any 2002 fou restaurada per la Generalitat de Catalunya i l’any 2006 fou cedida com a seu de l’Instituto Cervantes, que actualment en conserva l’ús.
En definitiva, heus ací dos exemples de magnífics espais “colonitzats” que podríem anar pensant en “recuperar”, retornant-los al seu origen o, si més no, a la seva nació.
Pedres vistes 